Jordi Reig tanca el cercle a Niça

No és massa habitual que després de cinc anys d’haver “penjat les andròmines de matar”, com molts triatletes criden a la bicicleta, el vestit de bany i les sabatilles, i superat el llindar del mig segle de vida, algú es dispose a rebobinar la pel·lícula de la seua vida, en aquest cas esportiva, per a tornar a la “zona 0” i reenganxar-se a un món que res té a veure amb el que va deixar en 2017 a Lanzarote.

És el que acaba de fer Jordi Reig, per a molts el pare del triatló alcoià, sobretot el de les llargues distàncies, qui fa uns pocs dies tancava un cercle que va quedar per segellar fa cinc anys quan per raons familiars i laborals, pandèmia mitjançant inclosa, va deixar en guaret la disputa del seu quinzé Ironman, amb el qual volia prendre’s un descans per a gaudir el triatló de manera diferent, sense l’exigència i la dedicació que requereix presentar-se a una línia d’eixida sabent que ha d’enfrontar-se a 3.800 metres nadant, 180 quilòmetres amb bicicleta i 42 quilòmetres, una marató, per a postres per a rematar la jornada.

Fa uns mesos, al costat d’altres tres triatletes del Komando, club que Jordi Reig i altres “bojos” del mite dels tres esports en un (nadar, anar amb bici i córrer) van crear en 2004, van decidir que era el moment de tornar, d’afinar la preparació i reinicialitzar el disc dur. “L’única manera d’obligar-me una altra vegada a entrenar era posar-se un repte, en aquest cas era inscriure’s en l’Ironman de Niça, una prova que ja vaig disputar en 2010, amb un circuit s’assembla bastant a aquesta zona, amb molta muntanya per a realitzar la prova de bicicleta i 2.400 metres de desnivell acumulat”, explica Jordi Reig, qui va preparar la prova al costat d’Enric Llinares i Miguel Polo, que es va lesionar i finalment no va poder competir en terres franceses.

A Niça es va trobar un món, el de les llargues distàncies, que res té a veure amb aquell que va viure en plena explosió del triatló amb el canvi de segle. Ell, que es va enamorar amb el mite d’un esport únic, va arribar a classificar-se per a quatre campionats del món, les finals del qual es disputaven a Hawaii, on va nàixer la llegenda i fins fa poc albergava la cita més important del calendari mundial.

“La primera vegada que vaig anar a Hawaii en 2008 –recorda Jordi Reig– érem 1.500 en la línia d’eixida. Ara hi ha 5.000. Tot s’ha extralimitat. Això ha repercutit en el nivell de la competició i s’han carregat l’essència de la prova més famosa, fins al punt que Hawaii ja no permet la seua celebració. S’ha convertit en un negoci. La inscripció llavors costava 300 euros, ara s’ha disparat als 1.500 euros. Anaves allí i veies als millors. Aqueixa filosofia de tot val no va amb mi. És més, a Niça vaig aconseguir classificar-me per al campionat de món, que enguany se celebrarà també a Niça al setembre. No m’atreia en absolut tornar a córrer la mateixa prova. A més, vaig acabar el 39 de grup d’edat, fins i tot acabant tan arrere vaig aconseguir classificar-me. He preferit renunciar”, confessa.

A Niça no sols va aconseguir una xifra redona, completar 15 Ironman, també en 2023 es compleixen vint anys del seu primer triatló, a Santa Pola. Després de més de dues dècades dedicades al bàsquet, amb 31 anys va decidir penjar les botes i en 2000 es va iniciar en les travessies. El seu pas per la natació li va portar fins al triatló, que en aquells dies s’estava obrint camí i era un esport en plena expansió. El triatló li ha portat a competir tots aquests anys en llocs tan dispars com Malàisia, Austràlia, Alemanya, França i ací a Espanya, a Lanzarote.

A Niça va completar els 3.800 metres nadant, 180 km amb bici i 42 km corrent en 11 hores i 49 minuts. Va fer un parcial en natació “de luxe”, però tot es va començar a torçar en la bicicleta. “Anava bé fins que en el quilòmetre 125, mancant 30 per al final, se’m va trencar el radi de la roda. Podria escriure un llibre. He tingut quatre trencaments, tres d’elles en competició, dues a Hawaii i una a Niça, aquesta vegada. Damunt el tram final era de molta baixada. Vaig patir un munt. Vaig perdre molt de temps i l’esforç que vaig fer el vaig pagar després en la marató. Vaig invertir 4h 11’’ quan el normal era haver acabat en 3h 45’. En qualsevol cas, estic molt satisfet. L’objectiu era acabar i el *crono era això de menys”, assegura, al mateix temps que revela que alguna *lagrimita d’emoció se li va escapar en acabar i veure que la seua família li estava esperant en meta.

No sap si serà el seu últim Ironman, almenys en uns anys. No descarta que amb 55 o 60 anys tornar a agafar les “andròmines de matar”. Mentrestant, aprofitant el seu actual pic de forma, vol fer algun triatló en distància curta i al novembre la seua intenció és participar al costat de la seua dona *Patri en la mítica Marató de Nova York.