Interès per la memòria?

La memòria ocupa un lloc de privilegi a l’hora de valorar els atributs de les persones. Clar està, i potser siga fàcilment assumible per cadascun de nosaltres aquesta determinada evidència. Tenir-ne o no ens situa en condicions d’avantatge o, pel contrari, de limitada necessitat, front els reptes que la vida ens col·loca al davant. Ens expliquem.

La dreta municipal alcoiana nega, per raons de posicionament polític, i res més que per açò, la concessió de la Medalla d’Or d’Alcoi, i el reconeixement de Fill Predilecte (em fan ben feliç les majúscules), a l’artista Antoni Miró. Fins aquí entenem el que podria ser una notícia més o menys singular, si no fos per l’exhibició d’un sectarisme aferrissat i força inquietant per a les traces d’una realitat democràtica benvolguda.

A bon segur la dreta haurà fet els seus càlculs per a fer-ne l’abordatge de la positura que aireja. No ens cap el menor dubte. I també haurà fet les consultes prèvies amb les bases socials que els emparen. Segur que sí. Però el que no hauran fet és, n’estem convençuts, una aproximació a la sensibilitat col·lectiva dels alcoians. I va, i potser, n’hi haja molta més gent, molts més ciutadans, que pensen que: ja era hora!!! S’ho mereixia!!! Una ximple qüestió estadística, com dirien els matemàtics. Ho deixarem aquí, de moment.

Però avui hem vingut a parlar de memòria. I per a exercir-la ens caldrà ajudar-nos de les cites, sempre atentes a resoldre els dèficits personals que manifestem. I les reflexions que se’n deriven augmenten el seu valor, tot depenent d’aquell qui les duu a terme. Anem per feina…

El senyor Francisco Camps, President que ha estat de la Generalitat Valenciana pel Partit Popular, crec recordar, deixà per escrit al catàleg: Una intensa trajectòria d’Antoni Miró, editat per a l’ocasió d’una exposició itinerant a Argentina, Xile i Uruguai, el següent: « […] Estamos ante un artista de reconocido prestigio internacional, con una importante trayectoria artística a sus espaldas y considerado por críticos y expertos como uno de los valores más destacados del arte valenciano y español. La exhibición de sus obras en más de un centenar de exposiciones de todo el mundo y la presencia de algunas de sus creaciones en más de setenta museos, así lo avalan.

Antoni Miró es un artista con una personalidad muy acusada. Su compromiso social y su interés por el pulso de los acontecimientos cotidianos ha quedado siempre de manifiesto en sus obras. Por eso no es posible contemplar sus cuadros sin comprometerse con el más allá de su plástica. De ahí que a su pintura se la haya considerado como la -pintura de la concienciación-» Pensem que no estan gens malament aquestes línies que hem dut a la llum, i més si aquestes han sigut escrites per un expresident de la Generalitat Valenciana. L’ocasió mereixia la pena…

Com també ens agrada de recordar aquest fragment (inscrit al catàleg Mani-Festa. Personatges, Alacant 2015), que tot seguit transcriurem, eixit de la mà del senyor Miguel Valor, alcoià que fou Alcalde d’Alacant pel Partit Popular: « […[ no podia faltar un artista de projecció internacional, l’alcoià Antoni Miró, una de les peces (sic) més singulars del panorama creatiu que ha donat esta terra. Miró, des del compromís amb la societat i el pensament crític que ha expressat a través de la seua obra, es retroba amb Alacant i ens presenta, a la Sala d’Exposicions de la Llotja del Peix, una mostra pictòrica de la qual emergeix l’experiència acumulada al llarg de la seua vasta trajectòria, que comprèn diversos continents, però també una mirada reflexiva cap al món que ens rodeja, i una altra més íntima, per la qual entreveem l’empremta que la vida ha deixat en l’artista […]» I hem de dir que ens agraden aquestes paraules del senyor Valor, doncs posen de manifest la pluralitat, i també la vastitud, de l’obra d’Antoni Miró. I volem, des d’aquí, agrair tant la sinceritat com l’objectivitat. Clar. Faltaria sinó.

I viatjant de la mà de la memòria, tan fràgil, (menys mal que tenim papers que ens ajuden la ja reduïda capacitat neuronal), voldríem fer ús d’unes línies magistrals escrites per la senyora Consol Císcar, aleshores Directora de l’IVAM per designació del Govern de la Generalitat, llavors en mans del Partit Popular, al catàleg que es publicà amb motiu de l’exposició de l’artista d’Alcoi a l’IVAM el 2012: «[…]Així doncs les seues peces (sic) es poden interpretar no com a formes estètiques sinó com a elements immersos en un tot social, cultural o històric, posseïdors d’un sentit, significat o valor representatiu de la realitat.

Esta nova manifestació estètica des de la qual es postula Miró, estava carregada d’un contingut sociopolític i d’una ideologia deliberada que no seguia el corrent de les avantguardes històriques ni era el que demanaven les galeries, ni els clients centrats en aquell moment per l’abstracció i l’informalisme. Per esta raó, arrisca desafiant el mercat impulsant este nou univers visual que mostra la particular naturalesa d’un ser humà contemporani que especialment intenta aferrar-se a la vida per a defendre la seua condició humana enfront de la intolerància imposada per polítiques autoritàries[…]» Com ens agraden les darreres línies de la senyora Císcar i Casaban…(la llista de personalitats del Partit Popular que parlen, i molt bé, d’Antoni Miró seria, efectivament, extensa). La senyora Císcar no dubta a assenyalar la pregona independència del pintor Antoni Miró, i explica com manté la seua personalitat artística a pesar de les modes, dels interessos i dels mercats de l’art. I compartim tan generosa afirmació, clar està.

I no voldríem finalitzar aquest modest recorregut per la memòria «impresa» sense fer-ne la referència d’unes breus línies, degudes a la mà de l’uruguaià Rodolfo Torres, i fixades al catàleg Antoni Miró, de muestra, publicat a Uruguai el 2008: […] Amb els seus actes, l’Antoni ens ajuda a desenquadrar fins i tot les nostres idees amb la seua companyia solidària. Per aquí encara bufen bons vents i el petit foc de les esperances es reanima de forma permanent per il·luminar el camí de les utopies en la cerca d’una “cultura de tots i per a tots” des de la solidaritat i el compromís […]» I així és. Pensem, creiem i manifestem que Antoni Miró és una mica de tots, perquè és com tots nosaltres. S’hi posa, confirma i diu, amb la seua pintura d’espectre universal i dinàmic, tot allò que cal dir, i que molts, malauradament, pretenen silenciar.

La dreta municipal alcoiana ja té, en aquestes modestes línies, on agarrar-se per fer marxa enrere dels seus posicionaments, i possibilitar, així, l’encontre cultural, i social, al nostre benvolgut poble d’Alcoi. Per la meua banda, tot i essent de part d’Antoni Miró: «paucas res loquar» (afegiré poc al meu favor)