Hugo Aracil, el mag del poble

Anava per a futbolista, era defensa que apuntava maneres de bon jugador, però va haver-hi un moment que el seu cap va fer ‘clic’, bé perquè no li acabava d’omplir allò del denominat deporte rei o per la crisi personal en plena adolescència. La veritat és que amb 15 anys la seua vida va donar un gir absolut i va començar a forjar-se un dels majors talents de l’escenografia de la nostra ciutat en aquests moments, capaç de fer riure, de plorar, fins i tot d’enamorar, tot a colp de màgia.

– Qui conega al Mag Hugo se sorprén, veient-li actuar, que els seus orígens estiguera en el món del futbol i, més concretament, en l’Esides i l’Alcoyano.
– És així, qui ho diria, no és que renegue d’això, al contrari va ser una etapa molt feliç de la meua vida, però tot el que va vindre després va fer que m’oblidara, que me la quedara per a mi. El meu pare és molt aficionat de l’Alcoyano. Jo pujava amb ell als partits del Collao, fins i tot encara solc anar alguna vegada. M’encanta aqueix ambient, és pur teatre. Resulta fascinant veure el comportament dels aficionats en un partit de futbol, les seues rutines, els càntics, la ‘menta’… Són tantes coses alhora. La meua fixació per l’espectacle, per actuar davant de la gent, crec que ve d’aqueixos anys.

– I què va passar?
– Vaig arribar a jugar en l’Infantil A d’Autonòmica de l’Alcoyano amb Garrido d’entrenador. Ell, que havia sigut central, quan venia un extrem ràpid i potent, em posava a marcar-li. Em preparava i em deia que anava a poder amb ell. Record que tot era futbol en la meua vida. Quan va ascendir l’Alcoyano a Segona vaig ser amb el meu pare a la recepció a l’Ajuntament. A casa jugava al FIFA en la Play Station i triava a l’Alcoyano per a jugar. Després començava a narrar els partits. Però vaig tindre una etapa fosca en la meua adolescència en la qual vaig passar de ser futbolista, a començar a qüestionar-me que allò no m’agradava tant, que hi havia molta pressió per guanyar, a pensar que em llevava molt de temps d’estar amb els meus amics per haver de jugar a Castelló.

– Apareix llavors la màgia?
– Jugant al futbol ja va començar a cridar-me l’atenció. És arran d’aqueixa etapa fosca en la meua vida quan em tanque a la meua habitació. Fer màgia va ajudar a evadir-me. Vaig començar a adonar-me que se’m donava bé, a dedicar-li moltes hores, a posar-me davant de l’espill i perfeccionar els meus trucs. Després utilitzava als meus amics com a públic. Tampoc pense que allò anava a ser la meua professió com després ha acabat sent. Vaig descobrint-ho a poc a poc, quasi sense adonar-me. El que enganxa és començar i veure que vas millorant, que puges de nivell. Llavors comencen a cridar-te de comunions, de noces i un dia a Cotes Baixes, on estudiava en el seu institut, em diuen que si vull presentar la seua Gala. Allò em va fer una gran il·lusió i va ser un dia en què va vindre gent de l’Ajuntament i de les empreses. Van començar a eixir-me actuacions de tota mena i acabe eixint fora, fins al punt que em criden per a presentar la gala de les Arts Escèniques de la Generalitat, porte tres anys dirigint el festival ‘Alcoi Màgic’, tinc tres produccions en marxa amb actuacions a Barcelona, València o Múrcia.

– I tot, amb tot just 23 anys. Et veus sent el Mago Pop?
– No és el meu objectiu, no em veig en aqueix paper tan mediàtic. És una cosa que no m’amoïna, la veritat. La meua ambició és continuar creixent com a artista, fer produccions cada vegada més grans, més intenses, però no em veig en un teatre de Gran Via fent un espectacle de màgia permanentment. Té les seues coses bones, però sacrifiques unes altres, per a mi ara hi ha altres més importants, com anar a un poble, encara que sone rar. Per a mi, actuar en un lloc on tot un poble et veurà, és una cosa màgica. No ho canvie per ser el Mago Pop.

Pot llegir l’entrevista completa en l’edició escrita de El Nostre Ciutat del dissabte 3 de juny de 2023.