Històric Parras

Sembla que va ser la setmana passada però han passat ja quatre anys. En l’estiu de 2019, amb l’afició blanc-i-blava tractant de digerir el descens a Tercera, l’únic debat que animava les tertúlies entorn del Deportivo era l’elecció del tècnic que s’anava a encarregar de liderar el projecte de retornar a la Segona B.

El cor dels aficionats més nostàlgics s’accelerava quan escoltava el nom de David Porras. Era el favorit de la gran majoria. En l’altre bàndol, el que creia que l’etapa del tècnic que va portar al Deportivo de retorn a Segona Divisió després de més de quatre dècades havia caducat, estava Vicente Parras.

Eren moltes les veus que argumentava que es tractava d’una aposta arriscada, d’algú que no coneixia la casa i que no bastava amb haver portat a l’Ontinyent a somiar amb jugar el play-off d’ascens. No obstant això, com després es va comprovar darrere d’aqueixa etiqueta hi havia prou més.

Estava un entrenador que va encaixar com a anell al dit en la filosofia del Collao i la manera de pensar de l’aficionat blanc-i-blau, que va tardar molt poc a ficar-se en la butxaca a una graderia que va veure en aquell equip la recuperació d’uns valors que semblaven oblidats després de la deriva de les últimes campanyes que van acabar amb un descens que es venia vindre.

En contra de moltes opinions
Va ser Josele González, nouvingut a la direcció esportiva del club, qui es va encarregar de prendre la decisió i de triar a Vicente Parras en contra de l’opinió de molts seguidors blanc-i-blaus que van fer campanya per al retorn de David Porras.

Parras va entrar dempeus com se sol dir en aquests casos. Va aconseguir molt ràpidament que l’afició tornara al Collao. Més que per les golejades que es van veure, per l’actitud d’un equip que mai tenia bastant, que sempre volia més. Va ser la lliga de la pandèmia. Fins a l’explosió del coronavirus, amb la paralització de tot un país, l’Alcoyano era l’equip a batre i les seues estadístiques eren de rècord. Els blanc-i-blaus van arribar a estar 27 jornades sense cedir una sola derrota.

La suspensió de la lliga va privar de saber fins a on hauria sigut capaç d’arribar aquell equip. El futbol va tornar però ja no va anar gens igual. Esportivament l’Alcoyano es va quedar en la riba i l’ascens va vindre en els despatxos, en una decisió salomònica de la Federació.

Tot el que es va viure aquelles setmanes d’incertesa va impedir que se celebrara el retorn a la Segona B, la categoria fetitxe dels blanc-i-blaus durant molts anys, com mereixia l’ocasió i a aquells dies d’alegria efímera li van seguir uns altres de confeccionar una plantilla a contrarellotge i amb poques parenceries a causa del desastre econòmic que ja començava a apuntar en les seues arques.

L’Alcoyano va fer una discreta primera volta, amb molts problemes en l’arrancada, per a signar una segona tornada “made in Parras”, que van permetre als blanc-i-blaus ficar el cap en la nova Primera Federació amb aquella recordada victòria en Atzeneta amb gol de Mourad.

Després d’allò, moltes alegries, sobretot amb les recordades eliminatòries de Copa i aquell partit enfront del Reial Madrid de Zidane en plena pandèmia que va suposar el despertar d’un sentiment cap a l’equip de la ciutat que portava molt de temps ocult des de fa molt temps per l’acumulació de despropòsits que havien portat a un distanciament progressiu de l’afició amb l’Alcoyano.

Mentre que esportivament se sobrevivia amb el cap molt alt, amb Vicente Parras elevat a tòtem del alcoianisme, la situació era cada vegada més insostenible a nivell econòmic, fins al punt que en l’estiu de l’any passat saltaven totes les alarmes i s’anunciava que el club estava en venda per a fer possible la seua supervivència.

Parras obrava un altre miracle i va aconseguir que l’Alcoyano fora líder invicte durant les sis primeres jornades del passat curs. No obstant això, la inestabilitat institucional va acabar deixant-se sentir en el vestuari i ni l’arribada de Juan Carlos Ramírez com a nou propietari del club va actuar com a paracaigudes en una plantilla tocada anímicament que va patir la resta de la temporada i només va acabar respirant a dues jornades del final quan va saber que matemàticament tenia la salvació en la butxaca, però la segona volta va ser d’infart, amb una final en cada partit que disputava.

Va ser una etapa en la qual per primera vegada des que Parras va arribar a l’Alcoyano, van sorgir els mals resultats i la seua figura va començar a ser qüestionada, fins al punt de caminar per un fi filferro en diversos partits, si bé la unió que va demostrar el vestuari entorn del seu tècnic va fer que el seu cap no acabara de caure. És més, el bon final de temporada de l’equip, va reforçar la seua figura fins al punt que Ramírez li acabara donant tota la seua confiança per a liderar el seu primer projecte com a propietari del club.

Amb la seua continuïtat en la banqueta, s’obri un horitzó nou per a Parras des que arribara al club en l’estiu de 2019. El tècnic tindrà a les seues ordres a diverses de les seues peticions, quan el normal era que s’haguera de conformar amb un altre perfil de jugador, en el qual l’economia manava.

Futbolistes com el porter Perales o el central Julen Monreal, jugadors als quals coneixia, han pogut vindre quan en altres circumstàncies haguera sigut impossible. Igual succeeix amb Sergi García, que ha arribat amb la baixa de l’Albacete en la butxaca i que també era una petició expressa de Parras. O Sergi López, un sub’23 pel qual l’Alcoyano ha pagat una xifra pròxima als 20.000 euros pel seu traspàs.

Tres incorporacions fallides
Només hi ha tres futbolistes que s’han resistit i que no han acabat en l’Alcoyano malgrat que econòmicament es va apostar fort. El que més ha fet mal ha sigut Moyita, que finalment va decidir marxar-se al Castelló, malgrat les contínues promeses que la seua prioritat era tornar a vestir la samarreta blanc-i-blava.

Quan es va saber que el sevillà podia acabar donant carabasses, l’Alcoyano va ser per Borja Fernández de l’Algesires amb totes les conseqüències, però la negativa de la seua dona a moure’s d’Andalusia va frustrar el fitxatge. Un altre important reforç que va quedar en el camí va ser Marc Baró, lateral esquerre de l’At. Balears, pel qual l’Alcoyano va arribar a oferir una important suma de diners pel seu traspàs, si bé va ser el Múrcia qui es va acabar portant el gat a l’aigua.

En qualsevol cas, l’Alcoyano ha triat bé durant l’estiu i Parras tindrà a les seues ordres possiblement la millor plantilla des que va eixir en l’estiu de 2017 cap al Clariano després d’un llarg periple com a entrenador del futbol base de l’Elx, fins que en la temporada 2015/16 es va fer càrrec del filial després que un vell conegut de l’afició blanc-i-blava, Óscar Cano, deixara plantat al conjunt franjiverd i decidira no començar aquella campanya.

Aqueix tècnic que va arribar a l’Alcoyano amb l’opinió en contra d’una part de l’afició, porta camí de convertir-se en llegenda blanc-i-blava. Camí de la seua cinquena temporada consecutiva, ja és el cinqué entrenador amb més partits oficials de la història del Deportivo.

Si tot transcorre amb normalitat, Parras desbancaria en el tercer mes de competició del nou curs a Pepe Aroca i se situaria en el quart lloc dels entrenadors amb més partits en la banqueta blanc-i-blava. Suma 141, dels quals 128 són de Lliga, per 149 (134 de Lliga) de Pepe Aroca.

Fins i tot si aconsegueix acabar la temporada, acabaria en el podi, que ara mateix tanca Alfonso Guasp, amb 177 partits repartits al llarg de sis campanyes. De moment són inassolibles per a Parras, Juan Muñoz que suma 214 en cinc temporades i lidera la classificació un històric, Ramón Balaguer, el tècnic de l’etapa daurada del Deportivo en Primera Divisió, que va dirigir a l’equip en 352 partits al llarg d’onze temporades.