Història viva del bàsquet local

En el bàsquet professional, herència de la NBA, on saben acomiadar com en cap altre lloc a les seues llegendes, la samarreta amb el seu número portaria temps penjada per a orgull de la seua lliga i com a exemple de les futures generacions. Tanmateix, ni això és Amèrica, ni és bàsquet professional, ni hi ha la mínima intenció de penjar les botes, malgrat que són ja 66 anys i es tracta d’una la lliga local, de la qual ell és l’únic jugador que segueix en actiu des que va ser creada fa 38 anys, molt a prop ja de les quatre dècades.

Parlem de Toni Jordá, llegenda viva del bàsquet local, històric d’una lliga local única, sense precedents dins de la Comunitat Valenciana i que va nàixer a mitjan dècada dels 80 com a refugi de molts jugadors que no trobaven acomodament en el bàsquet federat o per tema d’estudis o de treball preferien continuar jugant de manera més distesa.

Contràriament al que la lliga va representar en els seus orígens, Toni Jordá no va ser un producte d’aquella prolífera pedrera local i els seus inicis en l’esport cal situar-los en el futbol, on per edat encara va gaudir d’algun partit en el mític escenari de Bellavista amb la samarreta del Bilbaino.

Va ser en la seua etapa en l’institut quan el bàsquet va entrar de ple en la seua vida. Recorda d’aquells inicis els partits en la Uxola i el subcampionat provincial que va aconseguir amb l’equip de l’institut. Poc després va vindre la seua única incursió en el bàsquet federat, va anar en el Turrones El Almedro durant tot just una temporada, fins que va arribar 1985, any de fundació de la lliga local de bàsquet.

Entre els equips que van disputar aquella primera edició estava el Font Roja, sota la direcció d’un altre històric del nostre bàsquet, Miquel Llinares, que va aconseguir reclutar  excel·lents jugadors. Noms com José Durá, Quique “El Negre”, Jordi Espí, Juan Carlos i Carlos Martínez –“no m’agradaria oblidar-me de ningú”, precisa– i entre els quals estava el mateix Toni Jordá.

Junts van marcar una època i van donar llustre a aquells primers anys de la lliga local. Alguns van aconseguir prolongar les seues carreres fins a passats els 50. No obstant això, ningú ha arribat tan lluny com Toni Jordá, que als seus 66 anys segueix en actiu i sense posar data a la seua retirada, amb el mèrit afegit de ser un One Club Men, que és com es denomina en l’esport professionals a aquells jugadors que han defensat els mateixos colors al llarg de la seua carrera.

“Té un mèrit enorme”, reconeix que un club de la lliga local seguisca tants anys seguits. “El secret, si es pot dir així, és que abans que bon jugador hem tingut en compte que fora bona gent quan algú arribava nou a l’equip. Intentàvem per damunt de tot no trencar el bon ambient que hi havia en la plantilla”, afig.

Tampoc li ha anat malament al Font Roja, amb un palmarés tremend, el més ampli de la lliga local. No hi ha títol que se li haja resistit. Ha guanyat la lliga en set o huit ocasions, no recorda amb exactitud, l’última vegada fa dues temporades. El passat curs es va quedar a les portes, després de desinflar-se el seu equip en l’últim quart de la final enfront de l’enorme potencial del Nirvel Professional.

En la lliga que comença demà, el Font Roja tornarà a estar entre els candidats al títol, després de la norma de prohibir la presència de jugadors federats que la passada temporada va ser determinant en el desenllaç de la competició.

Toni Jordá parla d’una lliga local que res o poc a te veure amb aquells inicis. “Ha canviat molt. Si haguera de destacar alguna cosa seria el nivell de la competició. Tècnicament ha millorat una barbaritat, hi ha més altura en les plantilles, ara es tira de tres quan abans no ho feia quasi ningú. El major problema vinga de les despeses de competició, sobretot per als joves. Molts estan estudiant o no treballen i els resulta complicat jugar o fer un equip d’amics. Al Font Roja tenim un patrocinador que ens paga les samarretes, però tota la resta, la qual cosa és la inscripció i els arbitratges ixen de la nostra butxaca”, revela.

Toni Jordá té respostes per a moltes coses menys per a una, quan se li pregunta fins quan. “No ho tinc decidit, però soc conscient que cada vegada em queda menys. Quan pense en això, m’entren més ganes de continuar jugant”, explica.

A més de ser un apassionat del bàsquet, d’haver trobat al Font Roja el seu hàbitat natural i jugar en una lliga que li respecta, que aprecia el valor de tindre a un jugador tan longeu, té el favor d’una fisiologia privilegiada que li permet seguir en actiu a una edat tan tardana.

En el seu cas es diu bradicàrdia, que fa que el seu cor batega 40 vegades per minut en repòs, quan el normal en un adult és que les pulsacions es disparen al doble o més, mentre que després de fer exercici no passe de les 120 i l’habitual siga arribar a les 170. “Em canse menys”, encara que reconeix que hi ha més factors perquè ara mateix veja com una cosa llunyana la seua retirada.

“Jo no pense en l’edat. També he tingut la sort de no haver patit lesions importants més enllà d’un esquinç. Dels genolls, que són l’articulació que més problemes dona als jugadors de bàsquet, jo em trobe bé. Tracte d’eixir a córrer, després a casa tinc una canastra i cuide la meua alimentació. Tinc a la meua filla que em diu el que està bé o malament per a tindre una bona dieta”, explica sobre les seues cures, per a immediatament exposar la seua filosofia de vida, que passa per mantindre una activitat física i intel·lectual alta: “Si un vol, acaba podent. Li costarà més o menys, però si algú ha aconseguit alguna cosa, perquè no ho puc aconseguir jo. Ara m’he proposat parlar bé l’anglés. Soc dels quals pensa que si pares, t’oxides”.