“He assaborit més el títol després, que en aquell moment”

–Comencem pel final, per com li va la vida deu anys després d’aquell històric moment, no sols per a l’esport alcoià, sinó per al valencià i fins i tot l’espanyol. Nico Terol, ara ja amb 33 anys, arriba a la cita després d’una reunió d’equip i hores abans de partir cap a França. Fa temps que va deixar la casa familiar i viu còmode en un habitatge unifamiliar als afores de Bocairent. Pel camí va haver-hi pèrdues irreparables, com les del seu oncle i el seu pare, més recentment. Diu estar feliç i gaudint de la vida més que mai.
–“Em trobe en un bon moment de la meua vida. Seguisc vinculat a la moto i els circuits, que són la meua passió i no entendria la vida sense ells. Són part de mi. Allí em vaig forjar com a persona i em van ensenyar com havia de comportar-me en la vida. Va haver-hi moments crítics, no estava preparat per al dia després i vaig haver d’espavilar. Em va fer mal en el cor. No em queixe de com em van ser les coses després d’aqueixa etapa de la meua vida. Va sorgir la possibilitat d’entrar en l’Aspar Júnior Team ajudant als joves pilots de l’equip. Són ja cinc anys en una faceta que m’encanta. També sóc mànager de David Alonso, un pilot amb molt de futur al qual tinc una gran fe. He sigut pilot emprovador de Dunlop i he disputat els dos últims mundials de resistència amb un equip francés. Venia d’una fase de la meua vida amb molt d’estrés, ara estic molt tranquil i assaborint aquesta etapa de la meua vida. Sóc més feliç ara que quan era pilot”.

–Segueixes com a pilot en un Mundial?
–“El gen competitiu el tinc molt desenvolupat, fins i tot diria que el meu nivell de pilotatge és superior al de la meua última etapa en Moto2. Entrenar amb els xavals de l’Aspar Júnior Team m’obliga a traure el millor de mi. Faig molt circuit, fins i tot més que en la meua etapa com a pilot del Mundial. Els dos últims anys he competit amb un equip privat francés, amb seu a Lió, el Yamaha Viltais 333 en el Mundial de resistència. Tot va sorgir arran d’ésser pilot emprovador de Dunlop. Veien els meus temps que eren fins i tot més ràpids que pilots del Mundial i em van suggerir la possibilitat de tornar a córrer. Vaig parlar amb el propietari d’aquest equip francés que em volia com a pilot reserva amb una important quantitat de diners. No vaig entendre res, vaig parlar eixa nit amb el meu pare i em va dir en poques paraules que acceptara, que l’important era sentir-me una altra vegada pilot i la resta vindria després. No li va faltar raó. Amb l’orgull tocat i molta ràbia damunt no vaig tardar a ser el més ràpid dels quatre sense haver entrenat res perquè el meu pare acabava de morir i estava passant una mala època a nivell personal. A Le Mans ja vaig córrer amb ells, vam ser cinquens igual que a Estoril, i el pilot campió del món que havien fitxat es va haver de marxar.

–Eixes bones sensacions del retorn s’han vist reafirmades en aquest segon curs?
–“La veritat és que ha sigut un any molt bonic, que he gaudit bastant. La llàstima va ser que se’ns va escapar el subcampionat en l’últim moment. Vam tindre un trencament de motor a República Txeca i hem acabat cinquens. M’ha agradat la manera que he tingut de reinventar-me, d’adaptar-me a una categoria totalment desconeguda per a mi. He estat a un nivell molt alt, encara que és veritat que el cap no està igual que abans quan era pilot del Mundial. No seguiré. És el moment de centrar-me en el meu camí, que ara mateix passa pels xavals de l’Aspar Júnior Team i per David Alonso, un pilot amb 15 anys amb molt de potencial, humil, amb valors i que acaba de guanyar la Xarxa Bull MotoGP Rookies Cup 2021 després de véncer en sis de les 14 carreres. El mundial de resistència és un campionat que molts aprofiten per a allargar les seues carreres, però crec que ha arribat el moment d’apartar-se. El nivell està molt alt, es va molt ràpid i són carreres molt perilloses, amb 50 motos en pista. M’he demostrat que el talent continua estant, però si he gaudit tot aquest temps és perquè me l’he pres com un hobby, a manera de diversió”.

–Vas camí de la teua cinquena temporada en l’Aspar Júnior Team, una vertadera pedrera de pilots. Per les teues mans van passar Raúl Fernández i Izán Guevara, ja en el Mundial, i per al nou curs li esperen Iván Ortolá, Dani Holgado i l’anglés Scott Ogden. Quina és la teua labor com a assessor d’aquestes joves promeses del motociclisme?
–“Tracte d’aportar la meua experiència intentant ajudar-los en tot el que faça falta, però sobretot que toquen de peus a terra. Intente donar-los tranquil·litat. El motociclisme és un esport en el qual hi ha molta pressió. És una labor gratificant que m’encanta cada vegada més. És una preparació basada en l’entrenament. Són moltes vegades xiquets de 13 anys amb un sentit de la professionalitat molt alt, amb entrenaments quatre dies a la setmana. Després estan les carreres. Els seus èxits diria que fins i tot els gaudisc més que ells. Els ocorre el que em succeïa a mi. Jo vaig valorar més el que vaig aconseguir amb el pas del temps, que en aquell moment. Llavors jo estava cent per cent focalitzat en el meu objectiu, que era ser campió del món. Era molt ambiciós en els meus pensaments, molt competitiu. Tenia les seues coses bones i no tan bones. Vaig arribar a obsessionar-me i això em va impedir gaudir cada victòria, cada podi que aconseguia. Guanyava i quan em baixava de la moto, ja estava pensant en la següent carrera. Estava en una bambolla. Ara gaudisc més les coses, les assaborisc molt millor”.

–Sols visualitzar alguna carrera teua per a recordar aquella etapa?
–“No solc fer-ho, el que ocorre és que moltes vegades posen carreres de Márquez, Viñales, els germans Espargaró o Zarco en les quals isc jo. És bonic tornar a veure’s, a vegades t’entra nostàlgia, però aquella etapa ja va passar i va tractar de mirar cap avant. Era molt exigent amb mi mateix, m’autopressionava molt i això feia que arribara a bloquejar-me. Vaig tindre moments complicats en els quals vaig arribar a tocar fons. Llavors veus qui estava al teu costat i volia ajudar-te i qui no. Quan tot va d’allò més bé, tots volen ser els teus amics. Quan la cosa no funciona bé, molts s’aparten. Això em va fer obrir els ulls i va ser una lliçó que em va fer aprendre més enllà de les carreres. No obstant això, amb la perspectiva del temps estic molt satisfet de la carrera que vaig portar, vaig tindre un somni i el va poder complir i és del que més em sent orgullós”.

> Entrevista completa a Nico Terol en l’edició en paper de El Nostre Ciutat del dissabte 6 de novembre.