Gora Alka-Eta
A la presó estan. Al menys dimarts al matí que és quan redacte aquestes línies. Em fa igual, el que els diré no viu del mal de la immediatesa. Dels dos titellaires parle. “Perroflautas” diran alguns. “S’ho tenen ben merescut, per revolucionaris” diran altres. “Mà dura amb tots aquestos malfeiners” aportaran des de més enllà. “Exaltació del terrorisme” diu el jutge. Quasi res diu el paperet! Exaltació del terrorisme!! I la marea banyant conforme puja. Però clar, és que dit així sona d’un contundent que fa por… Fa por pensar en mans de quins imbècils hem caigut!!!
Disculpen l’exabrupte. No volia perdre els modes però porte una temporadeta que els nervis em rosseguen i qualsevol cosa em fa eixir de polleguera.
Què passa amb aquest país que davant qualsevol titular -sense llegir més, ni investigar gens, ni contrastar una mica- tots es llancen al carrer amb la temperatura dels ànims a l’alçada de la dels acòlits de Robespierre aquell famós 14 de juliol? Per què passen aquestes coses quan en tenim de ben grosses de les que preocupar-se?
Doncs passa que a alguns ja els va bé així. Omplir les xarxes socials de desqualificacions sense saber per què es diu ni d’on prové, lladrar per no callar, emmerdar per gust… I amb la gossada política, la del bàndol dels investigats no ho obliden, saltant als medis per avivar el foc. Si hi ha soroll, tal volta es despisten d’allò important, i enllà que s’apaga l’interès al cas Taula com abans, per l’art de l’avorriment o el simulacre, s’ha diluït el tema Gurtel, l’assumpte Brugal o l’embolic dels EREs per citar-ne alguns a vola ploma…
Anem als fets que són senzills. Hi ha un espectacle i, malgrat estar protagonitzat per titelles, no és per xiquets. Hi ha, és evident, una errada en la seua contractació per al fi que es buscava. Mal fet per part de qui ho seleccionés sense haver-ho vist abans. Pitjor si l’ha vist i l’ha programat, és clar. Cap apologia del terrorisme fa una pancarta, pose el que pose al seu text, quan està col·locada, per exigències del guió, pel dolent de la funció amb la intenció d’incriminar al personatge principal. Una pancarta, pels que no ho haguen vist en imatges, del desmesurat tamany de mig full -vint per quinze centímetres- i sostinguda pel pal d’un polo. Ja veuen el desacatament, l’apologia i l’exaltació.
Però açò no interessa, és clar. Ni ven diaris, ni dóna marge per espolsar-li a una alcaldessa que amb les seues errades -que les tindrà- sembla estar fent una molt bona gestió de la ciutat i dels seus diners. Just el contrari -quina casualitat!- del que han estat fent tots aquestos anys bona part dels qui ara es tiren les mans al cap i trauen el rostre -dur com un marbre de Carrara- als mitjans demanant l’invent del Docteur Guillotin, mentre el seu líder fa el tio gipó. Com els darrers quatre anys, és cert.
Mirem a casa què és el que ens pertoca. Més que res per prevenir el que pot passar al futur immediat.
A una passa tenim la Setmana Santa i les seues confraries. Amb les indumentàries habituals, tindran seriosos problemes per fer apologia del Ku-Klux-Klan?
A dues passes les festes de Sant Jordi. Quan l’ambaixador moro, amb la seua poderosa veu, cride les tropes a lluitar contra l’infidel, corre perill de què un il·luminat l’acuse de pertànyer a la rama ideològica de l’autonomenat Estat Islàmic?
I si ens estirem fins el desembre, per eixa continua ocupació musulmana de terres jueves que any darrere any ens mostra al seu espectacle, acabarà el nostre benvolgut Tirisiti segrestat pel Mossad?
Tres exemples absurdes. Tres manifestacions teatrals que sota ulls equivocats poden donar lloc a decisions desgavellades. Se’ns va de les mans, amics. Seriosament els ho dic.
Estic amb les acaballes d’una novel·la gràfica que, per la seua temàtica, està trufada de simbologia nazi. Què els sembla? He d’anar pensant que quan el llibre veja la llum, tal volta siga jo qui deixe de veure-la? Si és així recorden que no fume, però que, enllà on estiga, seran sempre benvinguts un barralet i una ampolleta de Vichy… Catalan si no s’ho prenen a mal.