Gonzalo Olcina: “Va haver-hi un tsunami que va poder emportar-se per davant al Alcoyano”

Segurament hi ha qui pensarà que fa una persona que ha depassat els 70 anys, que ja està pels 72, seguisca pel Collao desbordant vitalitat i amb ganes de menjar-se el món. A molts arriba a sorprendre’ls que algú amb aqueixa edat es moga com només ell ho sap fer en aqueix oceà immens anomenat futbol modest, tan complicat i voraç moltes vegades, on esportivament aquesta temporada els aficionats i seguidors del Deportivo han assaborit i gaudit la seua cara amable amb aqueix ascens a la Primera Divisió RFEF i l’espectacular participació de l’equip en la Copa del Rei, però que institucionalment s’emporten anys de moltes penúries que han portat com a conseqüència el major desfasament econòmic en la història de l’entitat.

No obstant això, darrere d’aqueixa personalitat tan irresistible com la seua hi ha una història molt potent de forta caiguda als inferns que va portar a Gonzalo Olcina fa quinze anys de tornada al Alcoyano com a teràpia per als seus mals mentals que a punt van estar de portar-li per davant.

En el Collao va trobar aqueixa vàlvula de fuita que no va aconseguir en la seua vida personal i que el temps ha acabat convertint en teràpia diària. Els qui li coneixen no entendrien un Deportivo sense algú tan entranyable i volgut com ell.

–Comencem pel principi. D’aqueixos 72 anys més de quatre dècades han estat dedicades a l’esport, primer en el futbol, després va viure molt de prop l’enlairament i els anys daurats del futbol sala local i volta al futbol, on segueix. Has tocat tots els pals, jugador, entrenador i ara directiu?
–Així és, tinc la sort d’haver viscut l’esport des de diferents facetes. Vaig començar com a jugador, era lateral dret. Sent juvenil em va fitxar Rafael Blanes ‘Siso’ per al Contestà. No vaig tardar a debutar en el primer equip, que en aquells dies estava en Primera Regional. Record que ens van cridar a Millán, el porter, a Paqui i a mi per a jugar la Copa Sant Pere, que es disputava cap a final de temporada i els equips eren vertaderes seleccions provincials. Arran d’aquella participació va vindre el Xixona a fitxar-nos a Millán i a mi. el Alcoyano Amateur també em va voler i vaig acabar jugant amb ells. Tenia 22 anys i el primer equip em crida per a fer la pretemporada. Estava Juanito Vázquez d’entrenador i arribe a jugar dos partits amb ells. El Sabadell, que llavors estava en Segona Divisió, s’interessa per mi i parle amb Colomina, que era qui s’ocupava de la part esportiva en el Alcoyano . Em diu que no, que volen que em quede. En aquells dies els jugadors de l’amateur teníem permís per a fitxar per un equip de la lliga local quan hi havia jornada de descans. Vaig fitxar pel Bilbaí i vaig jugar amb ells un Trofeu Sant Roque amb Pedro i Vañó en el meu equip. En la final guanyàvem 3-0 i en una acció en la qual protegiré la pilota, el meu porter es creua amb mi i em fa una entrada terrible. Em trenque la tíbia i el peroné i he d’abandonar el futbol.

–La seua prometedora carrera, de la nit al dia es va al trast. Una enorme desil·lusió i primera cicatriu seriosa en la seua vida.
–Vaig tardar a recuperar-me i em vaig refugiar en el tennis. Amb 30 anys decidisc provar en el futbol sala. Molts de la meua generació estaven començant en un esport que va créixer de forma molt ràpida a la ciutat. Jesús Gallego em crida per a formar part de la selecció local. Jugue el Trofeu Filaes amb els Realistes i en la lliga local amb el Tèxtils Blanquer i el Calçats Guanyador. Em trac el títol d’entrenador i em convertisc en l’únic tècnic titulat a nivell local. Passe a entrenar al Tèxtils Blanquer i em faig càrrec del Aclisa. Quedem campions i Antonio Climent ens paga com a premi un viatge a Eivissa. Comence un nou cicle, primer en el Diari Ciutat i després en el Gràfiques Ciutat, la qual cosa hui dia és l’Unión Alcoyana FS de Tercera Divisió i entre mitjà entrene dues temporades al Marqueteria Pentinat d’Ibi de Divisió de Plata, que en aquells dies era el millor equip de la zona.

–Començava a albirar-se els seus últims anys com a entrenador.
–El futbol sala havia crescut molt ràpidament i cada vegada eren més els interessos pel poder. Reconec que sempre he sigut un rebel i em retrepitjava tota aquella situació. Així que vaig esclatar i vaig decidir marxar-me, dimitir de tots els càrrecs que tènia i em vaig anar a casa. El meu refugi va ser la pintura. Em vaig anar a Belles arts i vaig reprendre una vocació que tenia de xiquet.

–I va vindre la depressió?
–Efectivament. Vaig començar a trobar-me malament, a pensar que tots estaven en contra meua, que la família confabulava per a llevar-me d’enmig i patisc un episodi de trastorn mental brutal, fins al punt que tinc temptacions de llevar-me la vida. La situació arriba a ser tan greu que en ple agost, el doctor José Matarredona era a la platja de vacances i després de parlar amb mi per telèfon, em diu que aguant unes hores que va cap a Alcoi a veure’m. Iniciem un tractament i part d’aqueixa recuperació em comenta que he de tornar als meus orígens, que no són uns altres que l’esport i en concret el món del futbol.

–El Alcoyano acaba sent la taula de salvació per a agarrar-se a la vida.
–Sense el Alcoyano , no sé ara que seria del meu. Llavors se’m va encendre una llum. Com a president estava Fernando Pérez, que havia sigut jugador meu en el Aclisa. Li vaig cridar i vaig quedar amb ell en el Collao. Al final de la conversa que vam mantindre em va dir que ja formava part de la directiva. Això va ocórrer fa quinze anys i ja no he tornat a eixir per la porta que vaig entrar. Seguisc ací i ací espere estar molts anys més. El Alcoyano és part de la meua teràpia diària i a aquest club li dec la meua recuperació psicològica. M’ha donat molt, però jo també he tractat de bolcar-me el màxim, encara que sempre estaré en deute amb el club.

–Un camí llarg que precisament no ha sigut de roses, més aviat tot el contrari?
–Tinc vivències molt boniques, unes altres no tan bones, però crec que ha valgut la pena tot aquest trajecte. Sempre he tractat de ser una persona seriosa i conseqüent, a vegades em passe de seriosa em diuen. Sóc molt passional, però amb els anys he tractat de no ser tan visceral i prendre’m les coses amb més calma, encara que a vegades em resulta difícil.

–Els mals econòmics actuals són herència de l’etapa de Juan Serrano com a president, un mandat que vas viure en primera línia de foc.
–Record que quan el club es va quedar sense president després de la marxa de Fernando Pérez jo vaig ser una de les persones que ens entrevistem amb empresaris joves per a agafar el relleu. Coneixia a Juan Serrano i un dia vaig estar parlant amb ell. Em va dir que com a directiu sí, però que com a president no es veia. Després es van donar les circumstàncies i va acabar prenent les regnes del club.

–Què és el que va passar per a aqueixa caiguda fins a generar el major deute en la història de l’entitat quan en els seus primers anys la seua gestió van ser exemplars i va aconseguir alçar un club en caiguda lliure?
–Un bon president ha de saber-se envoltar dels millors en cada parcel·la. Quan ho va fer, la seua gestió no va oferir dubtes. El problema va vindre quan va voler fer-se acompanyar de gent que l’única cosa que buscava era regalar-li les oïdes. Ell mateix va acabar autodestruint-se. Ser president del Alcoyano enverina molt i quan no tens el control del que fas, ocorre el que li va succeir a Juan Serrano, que no va saber anar-se’n a temps. Ell no va pujar dos escalons d’èxit per a després baixar quatre d’humilitat. Jo vaig ser molt crític amb ell en la seua última etapa. Constantment li deia que s’anara, que el seu mandat estava esgotat.

–I malgrat els consells de la gent més pròxima, ell va continuar aferrant-se amb totes les seues forces a la presidència?
–Els últims tres anys van ser terribles. Al problema econòmic es va sumar l’esportiu. El primer any aconseguim salvar-nos del descens pels pèls, però al següent l’equip va caure a Tercera. Les crítiques eren feroces i brutals. El club ha estat a la vora de la desaparició pels deutes acumulats. Afortunadament hi han hagut persones que han apostat fort perquè això no succeïra. El Consell d’Administració va respondre a la crida urgent del club. Gràcies a totes aqueixes persones hem pogut gaudir d’aquesta gran temporada, però el club ve de patir un tsunami que a punt ha estat de portar-li per davant. No pots pensar només en “jo, jo i jo”. El Alcoyano no és una qüestió d’una sola persona. Estimava a Juan Serrano, però m’ha defraudat com a persona per com va tancar la seua etapa després de dotze anys en el càrrec.

–I ara què?
–Afortunadament es va aconseguir obrir la porta per a deixar eixir i es van obrir les finestres perquè entrara aire pur, estava viciat. El Consell d’Administració ha pres el comandament del club i ha nomenat a Toni Justicia com a president. Mentre sàpia envoltar-se de persones que li aporten coses positives i que tinga clar que més val ser cap de ratolí que cua de lleó, el club tirarà cap avant que és el que tots desitgem. En el moment que algú es crega que és el millor president, el millor secretari tècnic, el millor en tot, aqueixa gestió tendirà al fracàs. Toni Justicia ha sigut un valent per la difícil herència que rep. Sobretot peus en el sòl. Ocorre el mateix amb Josele González, un grandíssim professional. La seua labor en aquests dos anys que porta en el càrrec és ací, mereix que li donen carta blanca perquè darrere hi ha un treball, moltes hores de dedicació. La seua renovació és un encert. Té clar el que vol i ho trasllada a cada decisió. Té el valor afegit que coneix la casa, la pedrera. El futbol serà difícil que aguant el ritme actual de despeses, sobretot dins de l’anomenat futbol modest, i el Alcoyano ha de saber llegir aqueix futur que ens espera en un termini no gaire llunyà.

–Quantes portes de despatx t’ha tocat cridar en tots aquests anys per a demanar diners en nom del Alcoyano ?
–Innombrables, he perdut el compte. Va haver-hi un moment que ningú volia fer aqueixa labor i es volien enviar missatges per correu electrònic. Jo em vaig plantar i vaig dir que ni bojos, que calia anar, trucar a les portes i portar invitacions si cap a falta. Alcoi és una plaça complicada i més en els temps actuals de crisis. He sigut comercial tota la vida i això em donava una certa cuirassa perquè en la primera vegada em digueren que no.  La meua experiència m’ha servit de bastant. És una gran satisfacció veure que la gent no pot entrar en els camps i el Alcoyano continue tenint socis. Saben que igual pujaran en tota la temporada una o dues vegades com a molt, però ací estan. Són 1.000 o 1.200 fidels que mereixen un monument.

DEFENSOR DELS ÀRBITRES
–És curiós que algú que sempre ha tingut al trio arbitral en el punt de mira ara siga el seu més fidel defensor i la persona que es preocupa perquè no els falte de res cada dues setmanes.
–Qui em conega sap que sempre he sigut molt agressiu amb ells. Ara sóc tot el contrari i els defense. Pense que la seua labor és molt complicada, que no sols han d’estar pendents del que succeeix en el terreny de joc, també del que parlen els jugadors, en les banquetes i el públic. Si ara que tenim el VAR hi ha diferències de criteri del que és o no penal. Tracte de ser molt normal amb ells, no guanyaria res actuant de manera diferent. Crec que perjudicaria més que beneficiaria al Alcoyano. Vaig entendre ràpidament que més val llepar que mossegar. Tinc molt bona relació amb molts d’ells i fins i tot amb alguns parle per WhatApp sovint. En la seua majoria agraeixen el tracte que reben quan venen al Collao i per a mi és una gran satisfacció quan et diuen que venen més a gust que a un camp de Primera Divisió. Em va passar aquesta temporada en un partit de Copa amb un àrbitre de Primera.

–Fins quan?
–Ni jo ho sé, mentre les forces m’acompanyen i els meus companys m’aguanten, ací pense estar fent el que faça falta. No vull ser ni el directiu un, dos o tres. Només vull gaudir i treballar amb persones molt serioses i professionals com les que té el Deportivo en aquest moment. Per a mi és un plus formar part d’aquest grup de treball.