Església valenciana i llengua (2)

A l´església, del llatí, una llengua que marcava distàncies i resultava misteriosa a la litúrgia, es va passar al castellà amb el Vaticà II, però no al valencià, perquè el castellà era la llengua de l´imperi amb la qual vam conquerir Amèrica i estava ben arrelada. A Franco, a més a més, per tal de tindre´ns ben controlats, li agradava que tots parlàrem castellà en tots els àmbits: administració, ensenyament, mitjans de comunicació, etc., és a dir, la llengua amb què Espanya es va donar a conéixer arreu del món i amb la qual es va evangelitzar els infidels. Qui no recorda aquell temps en què Estat i Església anaven agafats de la mà, aquell temps en què Franco també proposava a Roma una terna per al nomenament de bisbes, i els sacerdots interioritzaven en silenci la situació favorable en què, acabada la guerra, el país s´havia instal.lat.
Ja a la Facultat de Filosofia i Lletres a mitjans dels anys setanta, veia don Manuel Sanchis Guarner —reconec la meua ignorància i ceguesa— com un element esotèric i pintoresc quan ens explicava el seu llibre La llengua dels valencians en un dels dos cursets que havíem de fer a la llicenciatura de Filologia Moderna. Era tal la nostra desorientació que la majoria ens preguntàvem a qui podria interessar allò quan la majoria de nosaltres havíem de ser professors d´idiomes (anglés o francés, sobretot), de la qual cosa també es reia el profesor Manuel Ángel Conejero, recent doctorat, com si volguera incitar-nos a mirar més enllà de les muntanyes que s´alçaven davant dels nostres ulls. “Study English: you´ll have your bread and butter”, ens deia un dia i un altre, o “¡Qué triste ser profesor de idiomas!”. De qualsevol manera, la dimensió dels departments de llengües modernes (dada prou significativa) no era més gran que una conillera, amb perdó, i això que ja érem a l´avinguda del Mar, en aquell edifici nou i tan modern. En un corredoret per on no cabien dues persones teníem per aquest ordre els departaments-conillera d´italià, francés, alemany, i al fons, valencià. Anglés, en una altra planta, tenia dos seminaris. El castellà, amb l´únic catedràtic de les filologies modernes, era el més privilegiat: tenia diversos despatxos.
Ara, quan ja han passat tants anys i pràcticament ha passat la vida, m´alegre de saber que gent como Antoni Ferrando (de la mateixa edat que l´actual arquebisbe), que encara estudiaria la llicenciatura al carrer la Nau, tot i haver estudiat la mateixa carrera que jo amb pràcticament el mateix professorat, tinguera una visió tan avançada i capdavantera d´una banda i, d´altra, tan ferma i dignificadora, com el temps i la seua llarga trajectòria de recerca acadèmica han demostrat.
Però l´Església sempre ha fet el seu camí, i els aspirants a preveres no xafen les Facultats de Filologia sinó les de Teologia i la línia marcada des de després de la guerra continua exactament igual de recta fins al present, i aquell qui gossa qüestionar-la és “decapitat”, defenestrat o fet fora del sistema. També s´observa que el valencià tampoc ha entrat en el jutjtats, notaries o registres de la propietat; que li ho pregunten a la consellera de Justícia Gabriela Bravo, nascuda a Rafol de Salem, poble d´una comarca valencianoparlant.
Sembla que, tot i que la situació ha canviat molt des de finals dels anys setanta, parlar castellà continua sent signe de distinció i de distànciament; parlar valencià, de poble i de segona divisió. He dit finals dels anys setanta perquè a l´institut d´Albaida, on jo era professor aleshores, veia com venien professors de la Safor a fer cursets de valencià. La Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada a primeries dels anys vuitanta no pareix que haja afectat l´Església, la Conselleria de Jústicia i altres àmbits; i així, tot el que s´avança en una etapa queda paralitzat en la següent o s´aparca per a quan vinguen millors temps i s´aclarisquen sobre quin valencià hem de fer servir. Al final, la Batalla de València continua vigent i la ferida no acaba de cicatritzar.