Església i memòria històrica
El maridatge de l’Església i l’Estat ha sigut un fet que ve arro-ssegant-se d’antic, més per interessos i conveniències polítiques que pastorals. Però, podem dir que fou durant el franquisme quan es va accentuar i estructurar mitjançant allò que ha vingut dient-se el nacionalcatolicisme; un maridatge que no se sap molt be quan acaben els interessos d’una institució i comencen els de l’altra. Les dues institucions van fer pinya per frenar les aspiracions alliberadores de bona part de la societat dels anys trenta. El pitjor és que ho feren per la força de les armes sense raonar ni convèncer ningú.
La vida quotidiana als pobles durant la Segona República fou relativament normal, tot i que sovint era alterada per enfrontaments polítics al voltant dels períodes electorals, atiats per partits i sindicats d’esquerra i de dreta. Per si açò no era prou, va prendre part en aquesta confrontació l’Església que va optar per donar suport moral a les opcions conservadores, la qual cosa va posar més llenya del que calia al foc. És el que havia fet sempre, tot i que en aquell moment l’Església posà particularment més èmfasi perquè la classe treballadora tenia ànsies de llibertat, al temps que la monarquia estava desprestigiada.
L’Església predicava la resignació i mai no havia qüestionat les desigualtats socials, però ara s’afegia la preocupació en veure que podien minvar els seus privilegis i predomini moral en la gent. No ho feu quan els partits d’esquerra i la societat es va radicalitzar a partir de febrer de 1936, i més concretament a partir del colp d’Estat del 18 de juliol; ho va fer quant els canvis eren prop, quan de manera ingènua i pacífica la societat optava per un sistema republicà. És aleshores quan més interès va posar per convèncer als fidels que el règim republicà era perniciós per a la societat.
L’Església va veure amenaçades les seves prerrogatives i no va ser capaç d’acceptar la República per la qual havia optat la societat. Aleshores, en compte de prendre una actitud conciliadora al mig d’una societat dividida, va fer tot el contrari, és va aliar amb el caciquisme noucentista i es va reafirmar com sempre recomanant resignació a les classes populars. És de veres que la República va entrar amb dures pretensions per a la societat d’aquell moment. Tanmateix, no podem negar que al mateix temps es van crear lleis per protegir les llibertats i drets d’aquells que fins aleshores no n’havien tingut. El mateix que foren protegits els sectors més vulnerables com són infants, dones, etc.
Tot i així, en aquesta etapa d’enfrontaments polítics i religiosos va haver-hi un testimoni excepcional que es va desmarcar de l’aparell de l’Església. El cardenal i arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, un dels bisbes amb més autoritat i prestigi que hi havia aleshores, el qual va intentar obrir un espai a l’Església dintre d’aquella societat laica. És per això que durant els primers anys de la república, sovintejava les visites a despatxos ministerials de Madrid amb el propòsit de negociar una convivència entre Església i Estat.
Pareix ser que el cardenal Vidal i Barraquer estava convençut que l’activitat de l’Església catòlica podia ser compatible amb un règim republicà i laic. Possiblement les negociacions no arribaren a completar-s’hi per falta de convicció de la resta de bisbes –generalment reaccionaris– i el soroll de sabres que hi havia a les casernes, soroll que al remat va desembocar en una sublevació militar.
En els moments més radicals de la revolució, Vidal i Barraquer va haver de fugir protegit per republicans catalans, passant la resta de Guerra Civil exiliat, tot i que mai més va voler tornar a Tarragona. S’ha dit que no va tornar perquè no estava d’acord en la dictadura del general Franco. Sembla que tampoc no estava d’acord amb el nacionalcatolicisme que iniciaren els seus col·legues en aquella Carta Pastoral Col·lectiva publicada contra l’opinió del cardenal el 1937. En aquell document quasi tota la resta de bisbes s’adherien i donaren suport institucional de l’Església a la sublevació feixista.
En ser derrotada la República per l’exèrcit facciós, l’Església va fer seva la victòria i va reafirmar el seu poder amb l’ajuda de les institucions de l’Estat. És quan les dues institucions prengueren un camí junts implantant una dictadura militar amb el vistiplau de l’Església. És el moment quan –entre altres coses– s’obligà a un determinat sector de dones a netejar les esglésies i restituir de nou amb tota solemnitat la presencia de símbols religiosos a les escoles i fer misses de campanya al mig de places i carrers.
Per altra banda, he pogut comprovar al Registre Civil que l’Estat tornava a intervindre en els batejos, matrimonis, etc., fent-los obligatoris a tothom i retornant als actes socials que la República havia secularitzat, caràcter sacramental. Si abans de la República les actes de matrimoni eren avalades a les esglésies corresponents per un funcionari del Registre Civil que anava al temple i feia de fedatari, a partir d’abril de 1939, desprès de la interrupció del període republicà, tornaria a ser necessari el testimoni del mateix funcionari perquè tinguera validesa el contracte matrimonial.
No sols això, a partir d’abril de 1939, tots els matrimonis civils que s’havien celebrat, així com els divorcis, quedaven anul·lats. S’imposava així a l’Espanya vençuda una ordre de Burgos del general Franco amb caràcter retroactiu. Cal dir, que l’acta de matrimoni canònic era imprescindible (entre altres coses) per obtindre la cartilla de racionament i els “punts”, una compensació complementaria del salari que tenien els marits per la muller que no treballava i els fills. Un càstig totalment descarat, per tot aquell que volia ser coherent en un concepte laic de la vida.
La reincorporació de la religió a l’ensenyament reglat, junt als himnes feixistes, fou imposat a l’escola com un ferm objectiu del règim d’anul·lar llibertats.