Temps letàrgics

Els alcoians i les alcoianes tenim el nostre caràcter. Faltaria més. Se’ns atribueix, i ens atribuïm, una mala llet històrica segurament fonamentada en pretèrites revoltes obreres. Tenim fama, pràcticament un tòpic, de lluitadors irredempts; i amb tot aquest historial, no em digueu que no us estranya com som capaços de prendre’ns hui en dia determinades qüestions amb absoluta passivitat i menfotisme.

A Alcoi ens vam trobar una vegada que, per raó que encara ningú ens ha acabat d’explicar, ens havíem convertit en Capital Europea de la Legionel·la. Anaven sorgint els brots, caient els casos, i la gent com qui sent ploure. Que t’assabentaves que la teua cosina o el germà de la iaia havien caigut malalts, i res, igual que si hagueren tancat un comerç. Que quina mala sort, i que esperem la legionel·losi escampe prompte (com sembla que va passar).

A Alcoi ens hem acostumat a moure’ns entre ronya. Saps que demà quan ixques de casa potser ploga, tal vegada faça més fred que ahir, i hi haurà noves i diverses caguerades de gos a la vorera per on transites. Com qualsevol altra variable domèstica, potser un dia trobes aparcament i potser una nit tires la brossa i el contenidor està mig sepultat de bosses regolfant líquids de dos dies, o soterrat en restes d’un dormitori sencer. No hi ha albelló sense embós, ni farola sense pixum, ni paperera salubre. Però bé, què en farem…

La demografia, que no fa tant era un element de discussió i reflexió pública, entesa com l’indicador més determinant de la salut socioeconòmica, ara ens la pela. Portem anys perdent habitants, la població envelleix en termes preocupants, tenim una emigració de joves que hauria d’encendre alarmes… Però no passa res: serà, com diu l’alcalde, que hi ha més morts que naixements. A tal nivell analític jo és que no sé si arribe.

Als sindicats, que fa dècades muntaven pollastres monumentals que ho paralitzaven tot, quasi no se’ls sent; als empresaris, que abans alçaven la veu i s’esquallava qualsevol administració, ni se’ls nota; fins i tot el món de la festa, que va armar un dels majors cartapells que es recorden amb el 22-23-24, celebrarà Sant Jordi un any més en maig; i mut. Sort de les dones i els jubilats, que encara mantenen vives les seues reivindicacions amb una veu forta i sòlida. Això sí: són mobilitzacions no subscrites a l’àmbit local. ¿És que a Alcoi ja no és necessari reclamar res? Opció A: tot està bé i, si no ho està, s’arreglarà. Opció B: açò és un (altre) símptoma de decadència.

Hi haurà qui se n’alegrarà d’aquesta afable desmobilització, qui entendrà que l’ordre derivat de la desactivació social és senyal de benestar; i clar, per al govern sempre serà més plàcid governar la modorra que no el conflicte. Però sense vitalitat social no s’avança; i això, si algú devia saber-ho, som els alcoians i les alcoianes. Esperem no haver de lamentar tanta desmotivació convenientment administrada ara en despertar-se l’extrema dreta, amb les seues mentides ultraamplificades i el seu odi teledirigit.