Spy city. ADRIÀ MOMPÓ. Joves amb Compromís
En l’antiga República romana, existia una figura, el dictator, al qual el Senat podia dotar de poders absoluts de manera temporal per afrontar situacions de crisi, com una guerra o, també, una pandèmia, amb el requisit que, en tornar a la normalitat, les seues funcions serien immediatament suspeses i el govern retornaria a les institucions ordinàries. Un recurs d’emergència que, per la seua virtuositat i eficiència, ha estat previst constitucionalment per totes les democràcies modernes. Tanmateix, el seu supòsit, ara i adés, és suspendre, que no abolir, certes llibertats públiques a fi de salvar la pròpia llibertat, i era possible en la mesura que, l’Estat, no comptava amb els recursos per penetrar en la vida privada dels ciutadans ni, molt menys, en el seu cap. Mai, fins als nostres dies, ha estat possible l’exercici absolut del poder, mai, fins que la tecnologia digital obre la possibilitat què els governs controlen els moviments dels ciutadans, les seues cerques per internet i, fins i tot, la seua temperatura corporal.
Una mesura que en Xina porten explorant des de fa temps, i que països a les antípodes com Regne Unit i Estats Units, han adoptat amb entusiasme, és la instal·lació de sistemes urbans de videovigilància. En tots els casos, la justificació és la seguretat pública o la lluita contra el terrorisme. En tots els casos, s’ha avançat en aquestes mesures després de successos traumàtics com un atemptat o una greu crisi, quan els ciutadans són permissius amb el poder perquè se senten indefensos i volen protecció. En tots els casos, aquestes mesures són definides amb dolços eufemismes, com ara la Liberty Act (llei de la llibertat) aprovada per George Bush per fer tot el contrari: restringir la llibertat més fonamental, la privacitat, autoritzant els serveis de seguretat a espiar els correus i missatges de la població «sospitosa».
El resultat, presumiblement, és un Estat d’emergència perpetu, en que l’excepcionalitat esdevé normalitat i l’amenaça originària va enllaçant amb nous perills constants creats per la por i alimentats pels mitjans de comunicació. Això, que sembla ciència ficció, no ho és per molt que alguns vulguen posar-se la mascareta en els ulls en lloc de la boca. El lector audaç podrà recordar, per exemple, la cèlebre i celebrada obra de George Orwell, 1984, i l’observador atent podrà, senzillament, constatar que les ciutats de Xina o, fins i tot, Londres, semblen oficines bancàries de tanta càmera i tanta policia desplegada de forma permanent.
Potser eixos mateixos ingenus, que no volen veure el que tenen davant dels ulls, deixaran passar desapercebuda l’última ocurrència de l’excel·lentíssim alcalde i el seu equip de govern: s’instal·larà, arreu d’Alcoi, una xarxa de càmeres de vigilància que controlaran els moviments dels vianants i ciclistes, la temperatura corporal, etc. Tot, evidentment, per protegir la salut pública dels alcoians i avançar en el que ells anomenen sumptuosament smart city (ciutat intel·ligent). Però, em pregunte, per què necessitem una «ciutat intel·ligent» sinó per compensar ciutadans estúpids? O almenys així ho entén el PSOE ja que, estimats veïns, la vigilància no s’aplica sobre persones adultes, lliures i responsables, sinó sobre els xiquets i els presos, o bé perquè no saben complir les normes ells soletes, o bé perquè les volen transgredir.
Que els d’esquerra no pensen que l’autoritarisme sempre ve de la dreta, i que els de dreta no pensen que l’autoritarisme sempre ve de l’esquerra. És una qüestió de poder, no d’ideologies, i la veritat és que la llibertat està perdent la batalla, siga quin siga el color de l’enemic. No estic pas dient que Toni Francés vulga erigir-se en el Big Brother d’Alcoi, només dic que, una volta fet, qualsevol ho pot utilitzar en profit propi, i que una mesura així ni tan sols siga consultada amb la resta de partits, com si fóra d’allò més normal, fa una pudor que tira de la cadira.
Entenc que la majoria dóna suport a les mesures que s’han pres contra la pandèmia, però açò és una altra història que va molt més enllà: no consentiu que els més joves vivim un futur hipotecat a la clàusula de la seguretat. Alguns heu tingut sort de viure un món en què realment era possible apartar-se de la societat per un moment, respirar i sentir-se lliure, però els qui no passem dels trenta haurem estat tota la vida envoltats de micròfons i càmeres (els duem en els mòbils!). Així que aneu amb compte amb les belles paraules, no siga cosa que de la smart city passem a la spy city.