Per què jo també he signat el manifest. LLUÍS TORRÓ. Ex-regidor i ex-diputat d’EUPV
Sí, és probable que ja ho sapigueu (els d’Alcoi i la contornada, almenys): va circulant un manifest que porta per títol Alcoi serà cultural o no serà i al que ja s’han adherit 301 persones i entitats en el moment d’escriure açò. I no, no tenia cap intenció de justificar la meua adhesió personal. N’hi ha prou amb llegir el text. Si algú signa un determinat escrit, se sobreentén que assumeix com a pròpies les expressions i idees que conté. No crec que puga interpretar-se de cap altra manera.
Açò és tan evident (fins i tot tautològic, podríem dir) que no caldria argumentar res més. Aleshores, perquè justificar l’adhesió? Doncs perquè ahir un amic em va passar un enllaç a una conversa de facebook en la que s’especulava sobre l’autoria de l’escrit. Tot s’iniciava amb l’anunci del regidor de cultura, l’amic Raül Llopis, en el que s’indicava que el Consell de Cultura demanava una reunió amb representants del ‘blog’ on s’havia penjat el manifest, tot indicant que com es tracta d’un blog ‘anònim’ no se sabia quines persones podrien ser les interlocutores.
Em sembla un greu error desviar la discussió cap a si el Manifest és anònim o no. Primer perquè, evidentment, no ho és. Però, a més, allò important no és qui el signa, ni qui el redacta, encara que el pes numèric i qualitatiu dels signants reafirmen la seua credibilitat. El que importa realment és si el que diu el Manifest és cert. Si el que recull el Manifest és un estat d’ànim ben generalitzat en molts ambients culturals de la societat alcoiana. Jo diria que en la majoria, però ni vull tampoc ficar la pota, ni encara menys parlar per totes aquelles persones (moltes) que no han volgut signar per les raons que siga. Desviar l’atenció del contingut és una forma d’eludir responsabilitats.
Una altra cosa és que l’impuls del mateix siga un acte més o menys dirigit (que ho és, evidentment, perquè algú ha de tindre la iniciativa i prendre’s les molèsties de tota la feina que comporta) o més o menys organitzat (que no sembla el cas, ateses les dificultats que ha trobat el regidor a l’hora d’identificar algun interlocutor). Arribats a aquest punt, la pregunta que sorgeix és òbvia: tan important és això? No s’hauria de preguntar el govern com és possible que tanta gent s’haja identificat amb el contingut del Manifest? De veres creuen que n’hi ha prou amb una acció maquiavèl·lica (com insinua la gent vinculada al govern municipal en la conversa de facebook abans esmentada) per trobar una resposta immediata tan ampla?
El contingut del Manifest expressa el desencís generalitzat amb la situació cultural d’Alcoi. Expressa la deriva d’una gestió cultural que des de fa massa temps s’ha preocupat més dels contenidors que dels continguts. Dic bé: gestió. Perquè, malauradament, hi ha massa gestió i massa poca política. Normalment és confon erròniament la política amb el partidisme i se substitueix la política (el disseny d’una sèrie d’accions públiques adreçades a la consecució d’un conjunt definit d’objectius) per la gestió (la resolució dels problemes administratius concrets relacionats amb la realització d’activitats que poden o no ser fruit d’una planificació prèvia). O si ho voleu, expressat d’una altra manera, la gestió acaba amagant la mancança de polítiques.
I vaig acabant. Vaig a centrar-me en el camp que més em preocupa personalment: el patrimoni. Fa uns pocs dies vaig escoltar a la ràdio la llista de museus que l’Ajuntament tancava provisionalment pel tema de la COVID. La llista em va colpir. Vaig comptar, entre sales d’exposicions i museus, fins a huit instal·lacions (potser em quede curt, fins i tot). Com és possible que encara no comptem amb un Museu de la Indústria (o com es vullga dir) a la ciutat bressol de la industrialització valenciana? Mireu com ens hem vantat d’allò de ‘Alcoy, siete siglos de industria’. Per a què? No conec cap població (en els dos sentits del terme: com a lloc i com a col·lectiu de persones) que estiga tan orgullosa del seu passat i que s’haja despreocupat tant del seu patrimoni. Alcoians i alcoianes ens aboquem a les llibreries a adquirir el darrer llibret que s’ha escrit sobre la història local; eixim al carrer vestits d’època a la menor ocasió que se’ns presenta. Però hem permès que s’assole un centre històric que era (i és) un Bé d’Interès Cultural. Ni se’ns passa pel cap que seria raonable conservar (parcialment) i documentar (completament) els vestigis del nostre passat, tan l’immoble (siguen fàbriques o habitatges obrers) com el moble (maquinària, per exemple). D’això en som tots i totes culpables, però la major responsabilitat la tenim els qui hem estat a la política activa i creix en relació al temps en què hem exercit el poder executiu i el grau de responsabilitat que cadascú/na ha detentat. D’això també en parla el Manifest i és una de les raons que m’han decidit a recolzar-lo.
Llegiu què es diu i oblideu, encara que siga per un moment, qui ho diu. No és un problema de manca de voluntat i de treball. Hi ha hagut i hi ha molts bons gestors i, fins i tot, hi hagut moments en els que semblava albirar-se una certa direcció política. Però no és suficient i la societat civil alcoiana (una part d’ella, almenys) ho ha volgut evidenciar. La pilota està (sempre ho ha estat, de fet) a la teulada dels qui tenen el govern i, per tant, la responsabilitat.