Les tres bessones fatxes. DIEGO FERNÁNDEZ VILAPLANA. Professor d’Història a l’IES Nou Derramador d’Ibi

Un nou fantasma ronda Europa. Esclata l’ou de la serp de Bergman i el neoliberalisme muta en neofeixisme. En realitat, The Movement ve de lluny, l’assessor de Trump, Steve Bannon, s’ha instal·lat al Vaticà per encoratjar la croada sobiranista. Una transnacional negra que reuneix Salvini a Itàlia, Le Pen a França, Orban a Hongria, Kaczynski a Polònia, Strache a Àustria, Akesson a Suècia… Bolsonaro al Brasil.
I a Espanya els hem rebut fent palmes. Un còctel de misogínia i racisme amb nom de diccionari, ben condimentat d’anticatalanisme, fa furor a les enquestes. El partit peculiar i el centre radical els han convidat a la taula com qui rep un cosí germà. Els Gil-Robles, Calvo Sotelo i Primo de Rivera del nostre temps semblen siamesos. La tríada aznarista ens assegura corrupció, precarietat, desnonaments, privatitzacions, retalls… una orogènesi perfecta.

I l’esquerra? Bé, gràcies. El minigovern ballant la yenka, un pas a l’esquerra (salari mínim) i dos a la dreta (habitatge i banca). Mentre l’altra es dedica al game of thrones, perquè sols pot quedar un amb el cos cosit al cap. A aquest ritme ens espera una llarga travessia al desert.

Si ens mirem el melic, a casa nostra també pinten bastos. Toni Francés, que fa d’alcalde com qui fa la migdiada, acorda els pressupostos amb el PP. Un aplaudiment per al gran estratega. A quatre mesos de les eleccions, trenca tots els ponts amb l’esquerra a canvi de continuar foradant voreres fins a maig. Ni una mesura social, ni un projecte de rehabilitació, ni un servei públic que millorar… Un regal per a la dreta, cedint-los el testimoni com si d’una cursa de relleus es tractés, rememorant l’alternança bipartidista entre Sanus i Peralta.

Però encara estem a temps, el camí per Guanyar el futur no es cap misteri. Des de l’11M sembla clar que els partits han de deixar pas a candidatures obertes i democràtiques. Cal una síntesi dels moviments socials, un projecte que il·lusione al marge del patriotisme a unes sigles. La Corunya, Madrid o Barcelona són bons exemples. Esperem que els personalismes no ho facen malbé.