L’educació en temps de pandèmia

Les Amigues del Club UNESCO d’Alcoi em van convidar per participar d’una taula rodona sobre educació i COVID. La darrera xerrada d’unes jornades imprescindibles. Una reflexió col·lectiva, on la societat civil organitzada ha tornat a donar una lliçó als polítics. Perquè l’administració deu estar molt enfeinada, no saben ben bé en què, com per a posar-se a analitzar la gestió realitzada i buscar-ne millores. Això o deuen pensar que ho han fet de meravella, tot i acumular a Alcoi 393 morts per 100.000 habitats, més del doble que la mitjana estatal.

Encara que semble una ximpleria, cal recordar que als centres educatius no vivim aïllats. El que passa dins l’aula és un reflex de la nostra societat, del millor i del pitjor, ni més ni menys. Per tant, com no podia ser de cap altra manera, també als centres educatius la COVID ha posat de manifest les mancances que arrosseguem.

Per si hi havia cap dubte, ara ja sabem que no tenim la millor sanitat pública del món, ni de lluny. Els retalls econòmics perpetrats amb l’excusa de la crisi econòmica, fa més d’una dècada, no s’han revertit. Estem pitjor que estàvem i la pandèmia no ha fet més que posar-ho en evidència.

No sé si a aquestes alçades algú continuarà pensant que era una bona idea deixar en mans del capital especulatiu la cura dels nostres majors. Però si alguna cosa ha certificat el maleit virus és que la privatització dels geriàtrics és un crim i 30.000 morts ho acrediten.

Per altra banda, les tensions pel que fa a les restriccions no són més que una prova de la precarietat laboral. Milions d’autònoms i assalariats viuen al dia, o endeutats, i la pobresa treu el cap a les portes d’una única mensualitat. L’epidèmia ha colpejat les economies de guerra d’unes treballadores sotmeses a un model econòmic que beneficia només uns pocs, als de sempre.

Doncs bé, això mateix hem vist a les aules.

– En primer lloc, i per sobre de tot, la segregació. En realitat no tenim una xarxa educativa, en tenim dues. Una privada, que paguem entre totes, i que selecciona l’alumnat en funció dels recursos dels seus progenitors. I una pública de veritat, i subsidiària de la primera, on atenem les necessitats educatives i socials que no li són rentables a l’empresa privada.

Enviar a casa a xiquets i adolescents ben atesos per les seues famílies no és el mateix que tancar alumnat sense recursos ni reforços per seguir a distància les lliçons. Simultaniejar la presencialitat no requereix el mateix esforç als fills de mares i pares amb estudis superiors que a la resta. Sense l’atenció propera i personalitzada de les mestres no és possible compensar les mancances econòmiques, socials i culturals.

– I ací entra la segon qüestió, aquella que anomenen bretxa digital i que jo qualificaria senzillament de pobresa. Posar l’accent de la innovació exclusivament en l’ús de les noves tecnologies no ha fet més que aprofundir la desigualtat.

No us avorriré amb les misèries de la plataforma digital engegada per Conselleria. Una administració tan obsessionada en homogeneïtzar mitjans i continguts que ens va deixar les tres primeres setmanes desconnectats de l’alumnat. Quan més

imprescindibles es feines les respostes i les certeses, Educació només responia que estava intentant resoldre problemes tècnics.

Però quan per fi va funcionar l’aula virtual, sempre intermitentment, va resultar que a l’altre costat de la xarxa no estaven tots els xavals. Una bona connexió a internet i un ordinador en condicions són luxes a moltes llars.

– I quan al setembre vam tornar a l’institut, només vam trobar un munt de paperassa amb instruccions contradictòries que canviaven a cada poc. Van enviar alguns profes més, pocs, i gel hidroalcohòlic. Per a que es feu una idea, les primeres mascaretes arribaren al gener.

Calia mantenir la distància dins de les mateixes aules atapeïdes. Atendre simultàniament alumnes confinats des del nostre propi telèfon. Mantenir el corrent d’aire a aules amb una calefacció que amb les finestres tancades tampoc no funciona. O atendre l’alumnat dels companys malalts sense cap substitució.

Això sí, no tot funciona malament, la maquinària de la propaganda política s’ha demostrat ben engreixada. Alguns exemples:

– Han repetit fins a la sacietat que els col·legis eren entorns segurs. Doncs bé, les xifres diuen que entre els docents la incidència ha estat tres vegades major que la mitjana. De l’alumnat no tenim xifres, però els joves tornaven a classe sense fer-se proves quan els seus companys eren positius i simptomàtics. Així que van contractar una empresa privada per fer centenars de proves un sòl dia en tot el curs. Centenars de proves ràpides i milers de fotos, que no falten.

– Setmanes després que avisarem dels problemes reals dels nostres alumnes per connectar-se, es van succeir les rodes de premsa anunciat mitjans. Les tauletes, insuficients, van tardar mesos.

– A finals del curs passat, vist el despropòsit, la Generalitat va anunciar diners per a que els ajuntaments organitzaren programes de reforç pel temps perdut a casa. Amb aquests recursos el nostre li paga a una empresa per fer extraescolars esportives.

– Quan després del Nadal la incidència acumulada es desbordava i els termòmetres baixaven de zero, el Consistori va anunciar que engegaria la calefacció unes hores abans i la Generalitat va dir que tampoc no feia falta tancar tan les finestres. Quan van arribar els mesuradors de CO2 li van regalar als restaurants. I, ara, que comencem a veure la llum, anuncien un nou retard injustificat a les obres de remodelació de l’IES Andreu Sempre. Gràcies per res.

La pandèmia ha posat al descobert les vergonyes. Necessitem un únic sistema educatiu. Una xarxa pública i de qualitat que compense les desigualtats. Unes instal·lacions dignes, dotades de mitjans i personal suficient. Un model que aporte més a qui més ho necessita. I per a d’això calen majors pressupostos i menys negocis.

Com també la salut pública requereix més diners. I la cura de majors i dependents ha de ser exclusivament un servei públic. Però per aconseguir-ho, hem de començar per revertir el model neoliberal de sobreexplotació.

Perquè quan haja desaparegut la pandèmia, el malalt continuarà ingressat a l’UCI.

DIEGO FERNÁNDEZ VILAPLANA. Professor d’Història a l’IES Andreu Sempere d’Alcoi