La visita de l’art
El passat dia 2 de juny, quasi en silenci, tornaren les exposicions a casa nostra. Sí, el Centre Cultural i La Llotja de Sant Jordi, obriren novament les portes per a mostrar les exposicions que varen restar interrompudes amb motiu i per causa de la pandèmia que patim. Feliçment, i amb les precaucions oportunes en aquests espais de cultura, l’art ens torna a delectar. Ovidi Montllor ens visita de la mà dels artistes que conformen les exposicions que l’honoren i recorden, fent de la memòria un cant de gratitud. La singularitat de totes dues exposicions rau en el fet de possibilitar l’encontre de l’artista amb els ciutadans, ben amerada l’excel·lència de les visions particulars amb la suma de recerques que conformen un tot unitari, tan satisfactori. I com dèiem, retornen les exposicions, la joia de l’art i l’alegria de compartir l’esforç creatiu dels artistes. Passat un temps de prudent reclusió ens en sortim del claustre per a vitalitzar els corrents de la vida, de la fantasia i del coneixement. Així, a la Casa de Cultura podem tornar a contemplar l’exposició que porta per títol O d’Ovidi, l’autor de la qual és Rafael Amorós, tot executant una reflexió escultòrica de gran sensibilitat i aprofundida delicadesa. I a La Llotja de Sant Jordi, retorna l’exposició Vinticinc Vacances, a Ovidi Montllor, manifestació pictòrica col·lectiva de gran bellesa i exquisida diversitat, on els autors de la qual han estat: Pepe Azorín, Neus Bou, Joan Castejón, Mercè Díaz, Fuencisla Francés, Lluïsa Fuster-Vercher, Artur Heras, Carme Jorques (actuant com a comissària de la mostra), Xavier Lorenzo, Aurèlia Masanet, Sento Masià, Eduardo Mier, Antoni Miró, Mariadolors Mulà, Perceval Graells, Lluïsa Pérez, Bea Rico, Roc, Pau Sellés Alòs, Silvia Sempere, Josep Sou, Ramón Urbán, Aurora Valero, Silvia Viana i el Grup Matèric, conformat per: Enric Piera, Xavi Vaquer i Ximo Canet.
I pel camí ens hem deixat amigues i amics, sempre i tothora convocats per a la causa de la cultura. La vida és així. Però ens fa mal patir la devastació del temps, o el rigor de la realitat que no perdona. Sí. Ho sabem. La vida és així. I diem açò a compte del traspàs d’Isabel Clara Simó, batallera incansable, amiga sense complexos, irredempta capturadora d’imatges poètiques per a abellir el conreu dels seus escrits, sempre interessants i amb el compromís a frec de tinta. Una meravella Isabel Clara Simó, i tan nostra com vulguem dir.
Un altre amic, artista plàstic sense pels a la llengua dels pinzells, Sento Masià, i present amb els seus quadres, amb la seua proposta «ovidiana» de la Llotja de Sant Jordi, ha traspassat recentment per causa del maliciós coronavirus carregat per la mà del diable. La notícia ens commogué enormement, i la pena se’ns instal·là al bell mig de la sala d’exposicions. Doncs ara, tots tres amics: Ovidi, Isabel Clara i Sento, fan vacances…, és una manera metafòrica de dir-ho. Una altra és, però, pair-ho i haver-ho d’acceptar.
I la força de l’art, la descàrrega d’adrenalina que en suposa la bellesa i la seua atenta contemplació, ens convoca novament. L’art i els artistes pugnen per assajar el ritu de la solidària participació, per fer plaents llargues estones de proximitat i encanteri. Dinamitzar la vida, o fer-la un xic més atractiva, depèn, en bona mesura, de la capacitat d’auscultar el pols que habita al si de la nostra experiència. L’art, així doncs, resum, amb la plasmació de petits fragments de vida, aïllats i amb la punta de l’esperó activada, un univers que viu fent giravolts infinits a l’endins d’un senzill calidoscopi. Cada imatge serà efímera; totes plegades, però, la vida que circula vertiginosa pels costers de l’existència col·lectiva.
Totes dues exposicions reclamen una nova visita, una nova lírica; un passeig deslliurat al plaer de fer camí sense presses ni artefactes accessoris. La realitat al si de la pintura, o de les propostes escultòriques i conceptuals, muda els seus encants per la mà ensinistrada de l’art. Una altra manera de mirar ens convoca. Les paraules policromes faciliten la solució de l’enigma creatiu, i la matèria se’n surt de la seua geografia habitual per a ferir l’espai i atrapar el tacte amb la mirada renovada.
Ovidi Montllor en el record. Un artista que mai no tingué por al vertigen de l’art, i tot allò que en suposava la saviesa poètica. I del seu cant, ara, se n’ha fet un viatge col·lectiu per a dir com l’hem vist, o com el veiem, després de vint i cinc anys transcorreguts. I l’hem vestit amb robes d’il·lusió i de companyonia. Ens ha inspirat el seu posat, la seua força i la pregonesa d’una veu fecunda a prova de commocions. Les exposicions que ara retornen al panorama cultural de la ciutat d’Alcoi, reverberen cants i recitats, valsos i actuacions, caràcter i tendresa, fel amarga i conviccions, tan connaturals, arrapades a la carn intensa dels compromisos infreqüents. Així ens mirem, ara, l’Ovidi. I així ho acullen, per més temps i per fortuna, les mostres d’art que als espais expositius s’hi exhibeixen. Mercès a l’Ajuntament d’Alcoi, i a la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, per fer-ho possible, i per facilitar que l’art i la sensibilitat creativa tinguen un espai consolidat al nostre poble. Mai no s’han de cansar.