La popularització de la mentida

El cantautor xativí Raimon componia l’any 1984 “Al meu país la pluja”, cançó en què es preguntava “Qui em rescabalarà dels meus anys de desinformació i desmemòria?”. Evidentment es referia a la mancança d’informació lliure i veraç que van patir els que visqueren la dictadura. Vint anys després, l’11 de març de 2004, els islamistes van assassinar 193 persones a Madrid. El govern d’Aznar va insistir en l’autoria d’ETA, tot i que no hi havia cap prova que ho demostrés.
No tinc cap dubte. El poder està disposat a tot per manipular-nos, inclús a difondre mentides informatives i fer un ús interessat dels mitjans de comunicació. M’agradaria deixar ben clar que davant d’esta situació cal tindre un pensament crític i analitzar si les notícies que ens arriben són fiables i, per això, és necessari posar en dubte –sempre– les fonts oficials.
Ara bé, on radica la diferència entre el pensament crític i la negació de la realitat? Doncs en la manipulació a què dona peu la segona. Sabeu que són les fake news? Parem-hi atenció un moment: Són les notícies enganyoses que no atenen a la veritat i que es generen i difonen a través de les xarxes socials –de forma premeditada– per confondre’ns. Personalment, em semblen inacceptables.
Esta desinformació interessada està alenant els discursos negacionistes davant la pandèmia. Encara creu algú que els més de 2’5 milions de morts al món per la COVID-19 són una mentida orquestrada pels estats i les farmacèutiques? Evidentment cal posar damunt la taula i analitzar els sucosos beneficis que les farmacèutiques estan aconseguint amb aquesta crisi global, però quin benefici estan obtenint els estats? Cap. Qui pensa això està tocat de l’ala.
M’agradaria concloure indicant que cal fer tots els possibles per accedir a unes fonts d’informació objectives i fiables, i evitar en tot moment els portals de notícies que ofereixen informacions parcials, distorsionades i sensacionalistes. Així aconseguirem que no ens donen duros a quatre pessetes.