Isabel-Clara Simó, el periodisme i la revista Canigó
Continuem estant d’enhorabona i és que ens acaba d’arribar una nova publicació relacionada amb Isabel-Clara Simó. Es tracta del llibre “La revista Canigó. Un exemple per a la memòria democràtica i plural (1954-1983)” del també alcoià Miquel Cruz. El llibre, que conforma la seua tesi doctoral, ha estat editat per la Càtedra Interuniversitària de Memòria Democràtica de la Comunitat Valenciana, i recull la trajectòria de la revista Canigó, de la que fou director el seu marit, l’estimat i enyorat Xavier Dalfó, entre 1954 i 1972 i després Isabel-Clara Simó entre 1972 i 1983.
Compartir la seua vida amb Dalfó la durà a introduir-se a l’àmbit del periodisme, especialment els primers anys amb Canigó, i després com a columnista en distints mitjans com Serra d’Or, Diari de Barcelona, TVE-Catalunya, El Temps, El País i Ràdio Alcoi, però sobretot ho fa com a columnista primer a Avui amb les columnes “De fil de vint” i “Ull de peix” i després a El Punt Avui amb la columna “Keep calm”, on col·labora a partir del 1999. Els fets de l’actualitat, la crítica política i la recuperació de figures destacades de la cultura centren la seua atenció en aquests mitjans. Els seus articles sobre Ricard Salvat, Josep Pla, Montserrat Roig, Ovidi Montllor o Raimon es barregen amb les seues reflexions sobre els territoris de llengua comuna, el feminisme i les dones, la política internacional o la literatura i els llibres.
En els seus inicis com a periodista, Isabel-Clara va descobrir que li agrada l’ofici en exercir-los des de dintre, si bé la narrativa sempre serà la seua passió. Afirma en el llibre Retrats (2014) que “jo sóc de ficció. El que m’agrada és contar contes. El periodisme, evidentment m’agrada, i evidentment m’entusiasma i hi he dedicat molts anys, però és una cosa a la qual em veig arrossegada, perquè em vaig casar amb un periodista i em vaig trobar davant de la revista Canigó… i vaig haver de fer-ho. Però no és la meva inclinació el que m’hi porta”. La revista va ser un aprenentatge constant per a la nostra escriptora i el seu primer punt de contacte amb el periodisme. En el pròleg del llibre de Cruz afirma que “quan em vaig incorporar a la revista Canigó, feia molts anys que existia […] No oblidem que això era en ple franquisme i que la dictadura trepitjava, amb la seva bota inclement, tots els mitjans de comunicació”.
Canigó és publica en castellà en aquells anys, doncs allò d’escriure en català no passava pels filtres de la censura. Hi era prohibit. El primer article que publica Simó a la revista és “Persona, de Ingmar Bergman”, crítica cinematogràfica de dues planes de la pel·lícula del director suec que apareix al número 175, editat al setembre de 1968.
Un any després, el 1969 Simó escriuria de nou en català a Canigó. Es tracta de l’article “Els jueus i la pesta a Catalunya”, pel que va rebre el reconeixement efusiu dels lectors. Un punt d’inflexió important arriba l’any 1974 quan Simó i Dalfó traslladen el seu domicili des de Figueres a Barcelona i amb això la seu de la revista. Són anys en el que el nombre de col·laboradors amb els que compta la revista és abundant. Destaquen noms com Víctor Català –la famosa escriptora Caterina Albert-, Joan Fuster, Quim Monzó, Montserrat Roig, Antoni Miró o Mercè Rodonera.
Al llarg dels seus trenta anys, Canigó es va finançar amb les vendes dels exemplars, les subscripcions i la publicitat, devent fer front a tota una sèrie de multes derivades dels expedientes oberts, el que farà que aquesta haja de tancar el 1983, per no dir també els segrestos de distintes edicions. En un dels moments de major precarietat financera de la publicació, aconsegueixen un contracte de publicitat que els ajudarà a reflotar-la. Jordi Pujol era en aquell moment President de la financera Banca Catalana, de la que també va ser promotor junt altres membres de la seua família. Pujol els hi contractarà espais de publicitat per al banc. Simó ho explica al seu llibre Els racons de la memòria: “A Canigó ens va ajudar econòmicament. I després s’ho va voler cobrar.
És a dir: ens va llençar un salvavides i quan ens hi havíem agafat ens va dir que el salvavides era d’ell i que ens el retirava. De fet, el que va fer no va ser simplement cansar-se d’ajudar-nos (això hauria estat perfectament legítim), sinó que va dir que ens havia donat, en total, al voltant d’un milió de pessetes més alguns anuncis i que ell considerava que era amb escreix el preu de la capçalera de la revista; per tant, que considerava que ara la revista era d’ell i que marxéssim”. La situació té lloc a una reunió al despatx de Pujol a Barcelona a la que acudeixen Dalfó i Simó. Ambdós s’alçaren de les cadires, al temps que Dalfó li digué: “Pujol, la revista no està en venda”.