Església valenciana i llengua (1)

Amb l´arribada del periode democràtic, a l´Església valenciana li va costar molt d´entendre, i encara li costa, que valencià i català són una mateixa llengua. Diguem-ho d´una altra manera: en l´actualitat l´Església valenciana es nega a reconéixer eixa realitat filològica. Però deixant a una banda el tema filològic, el fons de la qüestió no és si valencià és català o no, sinó si l´Església valenciana mostra voluntat de ser fidel a la llengua del país. Fins hui, l´Esglèsia valenciana li ha donat l´esquena a la llengua i ha preferit adoptar el castellà en un exemple evident d´autoodi.
A aquests fets podem afegir-ne un altre no menys significatiu: la jeraquia romana es cuida molt de nomenar arquebisbes valencians, i quan ho fa va amb cura que siguen del predomini lingüístic castellà, com l´actual. L´ojectiu final és que les coses no avancen un pas i estiguen en perpetu punt mort. Ja saben allò que deia Jesús a l´hort de Getsemaní quan se li acostava la mort: “transfer calicem hunc a me”, “aparta de mi aquest calze” (Marc 14:36). La llengua és un assumpte que li esmussa i tracta d´evitar-lo sempre que se li planteja; en el passat i en el present.
No crec que a la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, per a impartir els ensenyaments, facen servir la llengua en què el sant valencià feia els seus semons. Ni tampoc al Seminari, estiga on estiga ara ubicat. És un tema que els preveres tenen ben interioritzat i que es transmet de generació en generació. Sembla com si l´Esperit Sant, que tant sap del do de llengües, haguera infós a la jerarquia eclesiàstica i als preveres valencians una máxima coneguda “Más vale no meneallo”, en castellà antic, és clar.
Durant la meua etapa al seminari de Montcada (1963-1969), crec que sols vaig cantar en valencià l´Himne de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, himne que per cert l´any que vé farà cent anys de la seua composició, tot i que va ser adoptat com a himne oficial uns anys més tard. Tinc entre les mans el Reglamento del Seminario Metropolitano de Valencia (Moncada), en edició de 1961. Són quaranta fulls format vuité. Consta de “Preámbulo, Principios y Praxis”. En la “Praxis” s´inclouen “Normas generales, Formación, Lugares, Con el exterior y Normas especiales”. Doncs bé, no apareix en cap full cap referència a la llengua que calia parlar dins del recinte, ni tampoc una paraula pel que fa a la prohibició de parlar valencià, però ja aleshores hi era al curriculum ocult (regla no escrita o tabú), sempre present en totes les superestructures. La bona qüestió, ho recorde molt bé, és que no se´ns permitia de parlar ni escriure la llengua materna i ho teníem ben assumit. Ni allí ni en cap altre centre d´ensenyament, que quede ben clar. No la podíem escriure perquè no l´havíem vist escrita mai. La llengua de les classes dominants era una altra.
Quan jo era menut, pel que fa al valencià oral fora de l´àmbit familiar i del carrer, es podia si de cas veure i escoltar algun sainet còmic en valencià sobre “llauros” i ximplets on els personatges eren quasi sempre analfabets i de poble que anaven a la capital un poc despistats, fet que no prestigiava ni dignificava precisament la nostra llengua. En poques paraules, com que el sainet còmic no es va dignificar ni tampoc va pujar de categoria es va perdre una de les moltes oportunitats de canviar l´statu quo. Perquè ho hem de reconéixer, dir sainet valencià era sinònim d´escoltar gracietes, brofegades i poc més. Era aquell temps en què també s´anava al teatre Russafa a veure carn i cuixes i a alliberar-se soltant alguna neciesa.