Els temps no estan canviant
La vida i els costums dels Estats Units són com una vespa per a la resta del món. Vostés, com jo, solem mirar les vespes de reüll, per si de cas ens piquen i ens claven el fiçó amb el verí que causa coentor i inflamació. Ho tenim ben interioritzat des de menuts: com més lluny, millor. Vagen, per tant, amb cura amb la vespa major i més perillosa del planeta: Donald Trump.
En anglés vespa és ‘wasp’, que coincideix amb les inicials de White, Anglo-Saxon, Protestant, és a dir, ‘blanc, anglo-saxó, protestant’. En la cultura nord-americana està molt arrelat el costum de no acceptar l’alteritat, de rebutjar aquells qui són diferents. No aprofundiré en la definició de cultura, en un moment en què cultura pot ser, entre més coses, fer una excursió pel Benicadell, tocar el flabiol o abaixar una pel·lícula d’Internet. A grans trets, però, la cultura és la suma de tradicions, costums i formes de vida d’un poble. Nosaltres tenim la nostra, i els nord-americans la seua.
Així, doncs, en general, els nord-americans miren com a sospitosos tots els altres, els qui no tenen el seu color de pell, els qui no practiquen la seua religió, els qui no tenen ancestres anglesos i els qui no puguen demostrar que descendeixen dels primers cent dos colons transportats pel vaixell Mayflower el 1620, ara farà quatre-cents anys. Sí, ja no recorden que també ells són immigrants, rebesnéts dels puritans separatistes que fugien d’una persecució religiosa perquè no acceptaven l’anglicanisme d’Anglaterra que els recordava massa les cerimònies del catolicisme romà. Que els pregunten als indígenes americans com els va anar la colonització i evangelització europea. Però eixos no tenen veu en aquell país.
No és estrany que els nord-americans miren genèticament l’immigrant com un sospitós, quan, curiosament és una nació d’immigrants provinents dels llocs més diversos. Dels 106 milions d´habitants que els Estats Units tenien fa cent anys 36 milions eren immigrants europeus. I si hui Trump és president del seu país, deu ser perquè una gran majoria de nord-americans pensa com ell i és tan intolerant com ell. I encara que canten el This land is your land de Woody Guthrie com a reclam turístic, ja no es creu ningú el vers ‘This land was made for you and me’.
Volem creure que els temps canvien, però els temps no estan canviant pas. Tanque els ulls i veig que seguim a finals dels anys seixanta, i que tot i ser una nació tan civilitzada, encara tenen els mateixos problemes: la segregació racial, Martin Luther King lluitant pels drets civils i protestant contra la guerra de Vietnam, Pete Seeger i Joan Baez cantant el We Shall Overcome o If you miss me at the back of the bus, el Black Power, Angela Davis i les Panteres Negres que vigilaven el comportament dels agents de policia i plantaven cara a la brutalitat policial contra els negres. Curiós: som en el mateix lloc. Els temps no estan canviant. Encara som allà. Encara tenim els problemes de finals dels seixanta, i el somni de Martin Luther King no s’ha fet realitat. Encara continuem en les mateixes manifestacions multitudinàries.
Als Estats Units, la situació dels altres és la situació dels negres, dels desheretats, dels pobres, dels discriminats, dels qui són en l’atur, dels qui tenen menys ingressos, dels qui tenen més problemes de salut (hipertensos, diabètics, obesos), dels implicats en la majoria de delictes, dels qui tenen una esperança de vida més curta. Eixa és la situació dels negres. És un cercle viciós del qual resulta difícil d’eixir-ne. Explotats i demonitzats per ser diferents.
Quan els pares dels Estats Units redactaren la Declaració d’Independència de Gran Bretanya el 1776, on deien que ‘tots els homes són iguals’, van ocultar que alguns d’ells tenien esclaus negres. Ironies de la història. Algú havia de treballar les plantacions de tabac, cotó i sucre per a fer gran el país!
Pertànyer a l’elit de les vespes nord-americanes significa menysprear tothom qui no es pareix a Trump, els qui no han tingut les seues oportunitats, i ignorar als qui sofreixen desigualtats i són més vulnerables. Eixe grup social és el que sempre ha dirigit els destins de la nació més poderosa del món i les seues institucions. Ha tingut millors oportunitats educatives i ha anat a les millors universitats. El president catòlic d’origen irlandés John F. Kennedy als anys seixanta, i el president negre Barack Obama (2009-2017) van ser simplement el somni de què parlava Martin Luther King en 1963, cinc anys abans que l’assassinaren. Així que tenir la pell diferent, no tenir cognoms dels ‘pilgrim fathers’ del Mayflower —35 milions de nord-americans els reclamen— i no ser protestant, com els del grup WASP, són motius de sospita permanent, perquè encara que creiem que els temps estan canviant, els temps no canvien si no es canvia de mentalitat.
No sé exactament, a més d’encunyar paraules com aporofòbia, què diuen els filòsofs de tots açò. Però sí que sé que els negres continuen sent esclaus després de cent cinquanta-cinc anys de l’abolició de l’esclavitud, porten el segell del sofriment i de l’exclusió social ben marcat amb foc. I no sols als Estats Units, al nostre país tenim una versió més sofisticada d’esclavitud amb els temporers que treballen al camp i viuen en condicions infrahumanes. El ‘no puc respirar’ de George Floyd es repeteix diàriament en un món racista i supremacista, on la dignitat humana és xafigada cada instant, on els negres tenen la negra i tenen més possibilitats de morir a mans d’un policia, on tenen més riscos de ser arrestats i condemnats amb sentències més dures, on el sistema de justícia penal juga en contra seua, amb una tortuosa cursa d’obstacles en l’educació que conviden a abandonar prompte, amb menys oportunitats de treball i d’accés a Internet, amb més probabilitat de contagi de la covid-19, etc.
En fi, massa vespes trumpistes als colls dels ciutadans negres en el 2020! No és d’estranyar que aquests dies, els crits de guerra arreu del món siguen: ‘Black Lives Matter’ i ‘No Justice, No Peace’. És una declaració de guerra que posa en perill la reelecció d’aquesta vespa populista que coneixem, del president autoritari que lladra ordes, del president que no tolera la crítica i gosa enarborar la Bíblia davant d’una església i que és, a més a més, incapaç de transmetre empatia i de protegir la seua nació.