Els de sempre
Durant molts anys s’han fet autèntiques barbaritats urbanístiques amunt i avall del nostre territori, burrades de tots els colors que han acabat tenint conseqüències nefastes per a les arques públiques, i també per al paisatge i els recursos naturals. Emprenedors espavilats que es dedicaven al profitós exercici de l’especulació urbanística ho tenien ben fàcil per perpetrar els seus disbarats: només necessitaven uns quants metres de terreny i uns governants que miraren cap a una altra banda. S’havia d’invertir, sí: en terrenys, i també (anem veient-ho als jutjats) en governants. Però la inversió pagava la pena, perquè al final els beneficis eren abundosos i tothom quedava content, menys quatre ecologistes remugons.
Per la nostra ciutat també vam tindre el plaer de poder veure en acció aquells reis mides del rajol. Van trobar el que necessitaven: metres quadrats i polítics que feien com si la cosa no anara amb ells. Pregonant progrés infinit i bonances exacerbades, aquells governants confonien la seua projecció pública amb la promoció privada: es posaven a la foto quan la cosa eixia bé, i es feien els despistats quan la cosa acabava en empastre.
Era una fórmula d’èxit, una equació infal·lible: tres pams de bancals i complaença política, i la pasta arribava fàcil, ràpida i a cabassades.
Així, Alcoinnova ho tenia tot de cara. D’una banda, els terrenys ja els teníem: comprats a preu rústic i, vualà, requalificats a la carta; de l’altre ingredient, la col·laboració política, en sobrava: els portaveus de Ciudadanos i del PP s’han dedicat a ser portaveus d’Alcoinnova, i fins i tot l’alcalde del PSOE, que en campanya pescava vots pronunciant-se contra el projecte, arribaria a desistir públicament de la defensa de l’aigua, a pràcticament alegrar-se de perdre la batalla judicial, i fins i tot a concedir generoses pròrrogues a l’empresa per a que arreglara cosetes no tan perfectes que tenia el projecte. Tot, entre les crítiques dels de sempre, els ecologistes.
No només això. A aquest binomi triomfador se li afegien altres valors: una irreprotxable trajectòria industrial; una fàbrica en marxa per exercir una pressió semblant al xantatge i que olia a xantatge però no era xantatge; una inversió en imatge mostrant el polígon que semblava allò una reserva natural tirolesa; ah, i també molts diners en publicitat als mitjans locals. Qui podia oposar-se? Quatre ecologistes?
Doncs al final ha resultat que Alcoinnova no era tan perfecte com pontificaven els seus portaveus, ni l’empresa havia fet un projecte tan exquisit amb el medi ambient, ni tan segur amb la possible filtració d’aigües, ni tan sols era cert que hi haguera prou motivació per aquella, vualà, requalificació de terrenys. Ni desenes de governants ni els potents serveis jurídics de l’ajuntament havien pogut, ves a saber per què, mirar-se bé el projecte. Sabeu qui sí que ha tingut temps, ha invertit esforços, ha analitzat a fons el projecte i ha demostrat amb sòlids informes que a Alcoinnova no hi ha per on agafar-lo? Salvem el Molinar i la Colla Ecologista la Carrasca.
Sí, els ecologistes.