El tren no espera. ADRIÁ MOMPÓ. Joves de Compromís Alcoi

Que Alcoi ha estat, tradicionalment, alienada de la seua realitat més propera (la valenciana) no és un gran descobriment que haja fet de camí en el tren. Un tren que, per cert, ofereix una mena de viatge astral a la Índia, amb les irregularitats en la via, la lentitud, la precarietat de les instal·lacions, una estació abandonada al final de la línia… només que els paisatges són, primer l’horta i, després, la Mariola. Ah! I que, a diferència dels saturats ferrocarrils del país sànscrit, el nostre tren va buit.

Aquest no és més que un exemple de la invertebració territorial de les nostres comarques, de la desconnexió entre Alcoi i la seua capital administrativa més directa, que és València. Podem fer menció dels polígons ruïnosos, de l’emigració dels joves, de la degradació del patrimoni i de tantes altres coses que ens lleven les ganes de viure en el nostre microclima muntanyés. Tanmateix, lamentar-se no és mai una solució, només una consolació efímera. Estem acostumats a que, ací, tot siga diferent. Si en València governava Camps, en Alcoi eren “zaplanistes”, si allà hi ha un govern del Botànic, ací hi ha un govern monocolor (socialista) caracteritzat per la seua manca d’empenta, entre d’altres coses, en exigir millores i proposar solucions per a la nostra degradada línia ferroviària, que és una de les realitats que més m’afecten a mi com a estudiant. Un més que s’ha de repensar si tornar a Alcoi el cap de setmana en veient les quatre o cinc hores de viatge perdudes (anada i tornada). No parlem de la manca total d’oci i d’activitats atractives per al jovent, que a hores d’ara té un ventall d’opcions molt limitat: agarrar el cotxe per a anar de “marxa” a Benidorm (amb el conseqüent risc en la carretera), beure en un parc o anar a quatre pubs (als quals els menors no poden accedir). Això, aquells que no tenen la sort d’estar en una filà, que d’altra banda resulta impenetrable, encara en moltes, per a les dones. No parlem ja de les xiques.

No culpe als governs locals que hem tingut històricament, d’uns problemes que tenen més a veure amb una realitat socioeconòmica molt més ampla. Ara bé, crec que sí que podem retreure’ls la manca d’acció i perspectiva de futur. La política local d’una ciutat de seixanta-mil habitants, que capitaneja (o deuria) les comarques centrals, no pot consistir en arreglar carrers i embellir el pont de Sant Jordi, que molt bonic i tal. Però de què serveix creuar-lo si en el Centre no hi ha res que fer? Necessitem apostes arriscades però sensates, projectes a llarg termini que revitalitzen l’economia alcoiana, la qual cosa no pot fer-se sense una reconversió profunda del model productiu (el reaprofitament del patrimoni industrial com a centres d’innovació, com proposa Compromís amb la fàbrica de Rodes, n’és un exemple). Els joves alcoians no tenim, a hores d’ara, perspectives de fer una vida en la nostra ciutat. Els més afortunats poden emigrar dins de l’Estat. D’altres marxen molt més lluny: lluny del treball precari i de l’avorriment. Calen polítiques, altrament, que estimulen la creació i producció de cultura, que facen d’Alcoi una ciutat cosmopolita i culta, però a l’abast de tothom i, especialment, dels joves. Que aquesta cultura estiga intrínsecament relacionada amb el nostre oci, que siga una atracció i, sobretot, que siga accessible a la nostra butxaca. Necessitem, en definitiva, una aposta renovada i renovadora per a la nostra ciutat, que porte la marca del canvi. Un canvi que ja es viu en la ciutat de València i en la Generalitat, gràcies a un nou model de fer política, basat en els grans pactes i en la posada de les institucions al servei de la gent.

Les eleccions de maig seran el moment de sumar-nos al tren (m’ha vingut bé la metàfora), on ja viatgen la majoria de ciutats i pobles valencians, o quedar-nos arrere quatre anys més. Un tren que, recordem, no espera a ningú.