El sant Hospital d’Alcoi i els porcs de Sant Antoni

En 1815, l’única institució benèfica social que existia en la vila era el Sant Hospital, que tenia nova seu inaugurada en 1789, sent corregidor don Agustín Lozano Avellán. Es tractava d’una nova ubicació que ocupava el solar i el que restava de l’edifici de la primitiva església parroquial, i que hui forma part del immoble destinat a Jutjat, en la placeta de la Mare de Déu dels Desemparats. Aquest Hospital públic era continuació de l’antic situat al carrer Major, a l’alçada del carrer Sant Blai 1, al que se l’hi va unir una casa de caritat on s’atenia als malalts pobres, fundada i sostinguda amb les rendes personals de mossèn Ignacio Sempere, beneficiat de la parròquia. La nova institució formada d’aquesta manera, es va titular Hospital de la Mare de Déu dels Desemparats. Com que era l’únic servei benefico assistencial, també hauria d’actuar com a hospici de pobres i atenció als transeünts. Aquest Hospital de la vila havia tingut un patrimoni fluctuant segons èpoques i amortitzacions previstes, però la majoria de vegades insuficient per a complir la seua funció social i caritativa; per tant, sempre eren estimades les donacions, els llegats testamentaris i les almoines que rebien. Esta situació d’escassetat es va vorer agreujada durant la Guerra del Francès, quan en 1809 l’Estat va deixar d’abonar la renda anual “xifrada en un tres per cent del valor dels béns alienats” pel Crèdit Públic. Per tant, a partir d’ara, l’Hospital pràcticament sols es mantenia d’almoines. 2

Un ingrés del l’hospital, encara que modest, consistia en la quantitat de diners que s’obtenia per la rifa dels porcs de Sant Antoni, que eren els únics porcs autoritzats per a transitar lliurement per la població. La gent estimava aquests animals que en caminar feien sonar la campaneta que portaven al coll, i anava alimentant-los quan podia disposar de restes de menjar. Era cosa normal passar per alt els xicotets i, a vegades, molestos inconvenients que solien causar, tot mirant la finalitat benèfica dels animals que ací acabaven rifant-se entre gran quantitat de gent que desinteressadament adquiria els bitllets per a la sort. Aquest antiquíssim costum que es vivia en la nostra vila, i amb tota seguretat en moltes altres, es remuntava a finals del segle XI (1095) quan els Antoninos, una orde fundada en França sota el patrocini de Sant Antoni, que eren germans hospitalaris dedicats a la cura de malalts i peregrins, van obtindre el privilegi que els seus porcs pogueren vagar pels carrers i buscar lliurement aigua i aliments. D’ací va néixer la imatge de Sant Antoni acompanyat d’un porc amb campaneta. Ara bé, com que els porcs eren de l’hospital, després es va estendre aquesta tradició a tots els hospitals, a pesar que les ordenances municipals normalment prohibien que els porcs deambularen solts pel carrer.

La pràctica d’aquest costum va protagonitzar ara en la nostra vila un còmic fet, que haguera pogut acabar en tragèdia. Els regidors van tractar l’assumpte en la reunió municipal del 16 d’octubre de 1815. El relat va començar fent referència a la denúncia que un particular, el veí don Lorenzo Valor, va presentar en la Reial Audiència de València contra l’Ajuntament, per permetre que els porcs de l’hospital de pobres anaren solts pel carrer, sense cap cuidador, causant mals i destrosses. L’Audiència volia que els edils informaren sobre el tema; i aquests van manifestar que

jamás han aprobado, ni hallan ser conforme a la buena policia, que los cerdos vayan libremente por el pueblo: sí ha sido una costumbre de inmemorial en beneficio de los religiosos Antoninos, y por su extinción (sic) del Hospital de pobres y enfermos de esta villa, que se sostiene tan solamente de limosnas.

Afirmaven a més, que mai ningú havia presentat cap queixa, i encara que els porcs a vegades causaven algun dany als venedors de comestibles, “nadie se ha desagradado, con las benéficas miras de ceder en beneficio de tan pío establecimiento”. Irònicament continuaven dient que, “de los otros males tan graves contra la humanidad misma, de que se queja Dn. Lorenzo Valor, jamás ha tenido la menor noticia este Ayuntamiento”, que de ser així no ho hagueren permès. I reprotxaven al denunciant el que hauria demostrat millor el seu zel i esperit equitatiu, si una persona com ell que havia sigut regidor, ho hagués comunicat a l’Ajuntament abans de presentar la denuncia a l’Audiència. Però ara tenien clar que don Lorenzo Valor actuava a conseqüència d’haver matat els dos porcs de l’hospital, “porque entraron en su casa y se le comieron hierba en valor de doce meravedies”. Havera estat bé que per això s’haguera queixat, però el que no es podia admetre és el que va fer; ja que tancant la porta de sa casa, en el cancell va

lidiar con espada en mano, dando varias estocadas a los cerdos, transportado de colèrica ràbia, [cosa que] ni dice bien a un cavallero, ni se conforma con el espiritu de caridad que tiene todo el pueblo, siendo de notar que este hecho ocurrió a presencia de un concurso de gentes, que estava en la plaza frente a la casa de Valor, en el que se formavan las cédulas para la rifa; a vista de lo qual, el vecindario se arrebató contral el dicho Dn. Lorenzo Valor, amenazado por un tumulto, que tuvo que disolver el respeto de la Justicia”.3

Aquesta va ser l’anècdota d’un personatge, que actuant com si fos don Quixot davant els molins de vent, segurament es va donar compte de la seua desafortunada proesa, i es va voler defendre atacant l’Ajuntament.

(1) El clero parroquial era propietari de mig habitatge en el carrer Sant Blai, que fitava amb “casa de los pobres enfermos de Ntra. Sra. de los Desamparados de la misma” (AMA, Prot. not. de José López de Gorosarri, 1816, 4v-5v.). Normalment, com a vegades actualment també es dóna, les llindes antigues s’arrastraven sense actualitzar d’una escriptura a altra.
(2) Josep Lluís SANTONJA (1999), p. 286 i ss.
(3) AMA, Libro de cabildos de 1812-1816, sessió del 16-X-1815, sig. 63.

José María Soriano Bellver. Soci del Centre Alcoià de Estudis Històrics i Arqueològics (CAEHA)