Brega educativa per la llei Celaá (i 4)

I qué podem dir quan una llei educativa nacional entra en col·lisió amb una llei educativa autonòmica? Perquè, és clar que les comunitats autònomes (algunes amb llengua autòctona) es regeixen per les seues pròpies lleis —p.e. Llei d’Educació de Catalunya del 2009—; ja em diran qué fem? No sabem si el govern central, com hem vist que ha fet amb la gestió final de la pandèmia, finalment deixarà en mans de les autonomies el pastís educatiu. Defensors de cada postura els podrem veure a mesura que la llei vaja implementant-se. Finalment apleguem a la conclusió que fer lleis és fàcil, però posar-les en pràctica resulta més complicat, sobretot si no es negocien i es pacten entre polítics, famílies, professors i empreses, perquè al capdavall aquestes últimes són les que finalment reben els resultats d’anys i anys de formació dels alumnes.

Tampoc es pot jugar amb els curriculums escolars com si foren pilotes de tenis en mans de contrincants. Matèries com Filosofia, Ètica o Cultura Clàssica, que van i vénen a gust dels polítics, estan en perill continu i els qui les estudien a les universitats se senten menyspreats, mirant sempre el cel quan s’apropa una nova llei educativa; com si els esports de conéixer els origens d’u o d’ensenyar a pensar i de fer-nos preguntes foren entreteniments passatgers i propis del temps lliure, a no ser que tot vaja encaminat a crear una societat que no pense, que siga manipulable, que ho accepte tot sense qüestionar absolutament res, que no tinga criteri i capacitat de reacció, que ignore l’altre i que s’instale en el jo sense deixar espai a l’empatia. És de suposar que hi haurà algun ens al Ministeri d’Educació que controla i fa el seguiment sobre si amb cada llei educativa els alumnes milloren no sols en coneixements acadèmics sinó també en formació com a ciutadans.

Espere que a aquestes altures no quede cap ignorant que crega que els docents s’examinen de cada llei educativa que s’aprova cada cert temps. Els docents fan allò que poden, i s’avança a poc a poc, ja que quan una llei educativa comença a interioritzar-se i a donar algun fruit sempre apareix un nou ministre que en porta una altra sota el braç. I així passen els anys fins que ens arriba la més terrible de les lleis de la qual ningú escapa: la llei de la mort.

Quan jo em vaig jubilar el ministre d’Educació era Ángel Gabilondo, al qui va seguir José Ignacio Wert, sobre qui vaig escriure articles com “La contumacia del ministro Wert” (Información 11.01.2013) on es reflecteixen els meus sentiments d’aquells moments i que ara em produixen una somrisa. Avís als pares: tot i el canvi de lleis educatives, no s’han de preocupar ja que els seus fills continuaran aprenent en la mesura que tinguen interés, com ha passat tota la vida —a mi no deixa de sorprendre’m que el xiquets segueixen aprenent generació rere generació—. Que els pares estiguen tranquils, repetisc, ja que ni l’article determinat en castellà, ni els pronoms febles en valencià, ni tes taules de multiplicar sofrirán cap variació, ni tampoc, per cert, el Teorema de Pitàgores, que no he utilitzat mai en la meua vida fora de l’escola. Portem parlant quasi quatre dècades de reformar, flexibilitzar, racionalitzar i adaptar els curriculums i continuarà fent-se per bé dels aprenents: això és consubstancial al ministeri docent. O és que el Papa Francesc i els arquebisbes, des del seu ministeri, no estan continuament fent el mateix amb les seues encícliques i cartes pastorals per als creients? Totes les societats i organismes lluiten constantment per millorar l’statu quo de què parteixen.

Un home sensat com ara el filòsof i pedagog José Antonio Marina afirma que molts dels problemes que té el nostre sistema educatiu tindrien solució si es dedicara el 5 % del PIB a Educació. Dubte que el govern li faça cas a aquest expert, perquè dirà que ja en tenen un bon grapat als qui paguen paguen tots els mesos. Jo propose una mesura més dràstica: tancar els diputats al Congrés i no deixar-los eixir fins que pactaren una llei educativa que durara la meitat de temps que ha durat la Constitució. Ah! I mentre l’estigueren pactant, reflexionaren al mateix temps sobre la conveniència o oportunitat d’aprovar lleis en moments de tanta confrontació, crispació i sectarisme partidistes com el present. Amb presses i correres no s’avança més.

Resumint, com que ja sóc major, crec que els xiquets de la meua infància i adolescència eren més feliços que els de ara: no vam escoltar mai les paraules curriculum ni llengua vehicular, havíem de creure en Déu i en la Santa Mare Església, sabíem què passava si et catejaven en tres assignatures; no teníem itineraris ni programes de diversificació curricular; teníem revàlides i no sabíem què era això d’avaluacions diagnòstiques. En fi, eren altres temps, clar.

Vinga, a passar-ho bé, esperant que ens vacunen a tots, i fins la pròxima llei educativa.