Brega educativa per la llei Celaá (3)

Continuant amb el temes polèmics de la Llei Celaá, hui li toca a la classe de religió. I com que els acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de 1979 estan vigents, sembla sensat que es repecte el dret fonamental dels pares a decidir sobre l’educació moral i religiosa dels seus fills a l’àmbit escolar. Cal, per tant, que la superestructura Estat no obvie la superestructura Església. L’Església té un poder de convocatòria més gran que el que molts polítics pensen: no debades Espanya ha sigut tradicionalment un país catòlic —nosaltres no som un país protestant, ni musulmà, ni ateu— i a gran part de la societat la religió li ha imprés un segell particular al llarg dels segles. Els pares tenen dret a demanar que els valors de la religió s’inculquen des de l’escola mentre el concordat estiga vigent. Un altre debat diferent és si l’escola és el lloc adequat.
Per altra banda, per damunt, o almenys al costat, dels acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu de 1979 trobem altres documents marc. El primer és la Declaració Universal de Drets Humans (articles 18, 26 i 30). El segón, la Declaració sobre l’eliminació de totes les formes d’intolerància i discriminació fundades en la religió o les conviccions, en els seus articles 1, 5 i 7 (declaració proclamada per l’Assamblea general de les Nacions Unides el 25 de novembre de l’any 1981, resolució 36/55). El tercer, el Pacte internacional de drets civils i polítics (article 18). I en quart lloc, el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals. Tots aquests documents es poden consultar en Google. Per tant, sembla que els governs o bé els ignoren o no se’ls repassen abans de mampendre reformes de lleis educatives. Per què obren així? Senzillament perquè hui en dia tot allò que sone anticlerical dona punts. De qualsevol manera, tot açò es parlar “ad effesios”, és a dir, parlar per parlar, ja que ací passa el que li passava originalment a sant Pau en l’epístola als Efesis: no aconseguia canviar l’actitud dels seus habitants obstinats a adorar la deessa Àrtemis.
No sé si algun dia hi haurà consens sobre si la religió, siga la que siga, s’ha d’impartir a l’espai escolar. Ho dubte. Mentrestant caldrà respectar a la minoria que vulga religió catòlica, protestant o musulmana. Estem en un país lliure. A més, no oblidem que segons l’última enquesta del CIF, el 68,9 % d’espanyols es considera catòlic. I qui vulga ser ateu, doncs que ho siga; però els ateus, en compte de tindre religió, també pareix sensat que hagen de cursar història de les religions o el que s’estime oportú, així com si l’una i l’altra s’han d’avaluar o no. El que no podem és tenir mitja aula donant religió durant 55 minuts i l’altra mitja, durant eixe temps, jugant a futbol o a boletes, veent una pel·lícula o anant-se’n a casa abans que els cursen religió. Està clar, no? Hi haurà algun insensat que espere que això se sol·lucione un dia o altre? No; la prova és que els vençuts en l’última “Copa de la Llei d’Educació”, per la mínima, ja estan pensant en la revenja. I mentre mediten aquestes coses, m’acomiade de vostés fins al mes que ve en què estarem, previsiblement, en la quarta ona, per a continuar amb altres assumptes polèmics relacionats amb la LOMLOE.