Bye bye cabina
L’any que comença significarà l’extinció d’un element que formava part del mobiliari urbà, però que, en caure en desús, pocs s’han adonat que existia.
Un altre instrument que ha apartat el progrés, en este cas la tecnologia, que ha posat la directa en els avanços de telefonia mòbil. Crida l’atenció que últimament la mitjana de telefonades des d’una cabina era una a la setmana, pràcticament insignificant.
L’any 1889 es va instal·lar el primer telèfon públic del món a Connecticut, una urgència sanitària va originar col·locar la primera cabina. Va ser un èxit i va proliferar la idea. El Regne Unit va traure, el que es va convertir en una icona en un concurs de disseny en l’any 1924. L’arquitecte guanyador es va inspirar en una tomba que havia projectat.
El model de cabina típica espanyola es va començar a fabricar en l’any 1963 en l’empresa d’Alacant Aluminio Ibérico. El migmetratge premiat d’Antonio Mercero de l’any 1972 amb López Vázquez atrapat en una d’elles, la va popularitzar.
Ara eren diferents, obertes i sense la caseta d’alumini. La majoria dels joves no l’han utilitzada mai i els més majors se’n recordaran d’alguna cridada d’urgència o quan hi havia molta cua. De colpejar el vidre perquè el que estava dins feia una xerrada interminable, o quan s’esgotaven les monedes i es tallava en l’instant que anava a donar-se la informació d’interés en la conversa telefònica.
El temps les ha aniquilat perquè ja no són necessàries, ningú les vol. Sembla que la majoria les llevaran del paisatge urbà per a evitar que queden obsoletes o siguen víctimes del vandalisme. Al Regne Unit han buscat un altre ús a les red telephone box, però allí són tot un referent.
L’adeu de les cabines ens mostra que res és per a sempre, com arriba al final una activitat que ha ha tingut el seu apogeu i després l’evolució de la vida ha anat per un altre costat. D’Alcoi en altres aspectes, ens queden molts vestigis. Les edificacions, totes eixes fàbriques que van anant morint properes al riu. Zones de gran moviment diari, que van perdre el pas i ara són ruïnes que transmeten silenci, tristor. El progrés, de vegades, és dur i despiadat, no té contemplacions amb la inutilitat, l’obsolescència. No és qüestió de guardar tot allò que ja no val, però cal donar-li el valor, la importància que ha tingut, fer-li un lloc, ressaltar-ho si és precís.
Bye bye cabina, amb un món inundat de mòbils pocs l’enyoraran, partirà sense fer soroll, convertida en un trasto. Potser alguns li agrairan aquelles cridades que els va canviar la vida.