La Càtedra Antoni Miró

A l’hora de parlar-ne, i fent seguit de la història, val a dir que la creació de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant (des d’ara la Càtedra), és bastant recent, l’any 2015, la qual cosa no vol dir que no haja desenvolupat una intensa labor a l’entorn de la reflexió teòrica sobre l’art contemporani i, també, a prop de la figura de l’artista Antoni Miró (i fer-ho ha estat una conseqüència lògica de la pròpia creació), així com ha dut a terme una intensa labor de difusió de l’art valencià mitjançant exposicions constants, i que han ajudat a generar un discurs eficaç per al coneixement i, també, per a la projecció dels artistes, l’obra dels quals ha estat exhibida arreu i amb l’atenció i l’acompliment deguts.

Com i per què, aquesta creació de la Càtedra? Doncs perquè en un moment concret i amb les persones adients (sempre passa de la mateixa manera), sorgí la idea, i la voluntat en feu la resta. La UA, davant la realitat de tindre al seu abast un pintor (millor, un artista de gran recorregut i prestigi), i entendre la possibilitat de generar un focus d’atenció per l’art contemporani (no podem perdre de vista la no existència d’estudis específics d’art a l’esmentada universitat), no dubtà a impulsar un projecte que donés visibilitat generosa a la vocació que s’hi tenia per la causa de la cultura plàstica. Tenint la vocació, també l’oportunitat immillorable, i la persona que hauria d’esdevenir referent inqüestionable, doncs la resta fou cosa de posar mans a la feina. El rector Manuel Palomar, el vicerector Carles Cortés, i el director Enric Balaguer, (posteriorment l’hauria de seguir Armand Alberola, i fins el moment present), amb una enorme il·lusió, així ho podem manifestar, emprengueren aquest trajecte, i que a dia d’avui continua, per tal d’incentivar l’esperit, recerca i pulsió, tant del pintor d’Alcoi, com de l’art contemporani en la seua més ampla expressió.

I des d’aquí, als fets. I com s’hi substancia aquesta voluntat per fer anar l’erudició i la reflexió teòrica al voltant de l’art? Doncs mitjançant la publicació de volums que vinguen a significar la realitat d’aquesta vocació. Un gran nombre d’exemplars ja han vist la llum dins la col·lecció que la Càtedra ha creat, i impulsat tot seguit. Nombrosos han estat, així doncs, els professors i estudiosos que han exercit el seu talent, esforç i passió erudita a través de les pàgines que la Càtedra ha posat al seu servei. Perquè així s’entén, des de la Càtedra, la cultura com un servei de recíproca alternança d’estímuls per millorar socialment i millorar-nos a títol individual.

I no solament açò ha estat al nord i guia del treball de la Càtedra. La convocatòria de les ajudes a la investigació, així com per a la generació de projectes expositius, fins ara, i amb el suport econòmic tan important del Banc de Sabadell, han significat una fita anual d’incentivació, o de labor arriscada, per afavorir les aportacions escaients.

Així com també ha hagut un espai amable, tan necessari com amatent, per a regraciar amb guardons (Els Premis de la Càtedra), a persones que pel seu suport al món de l’art s’han distingit al llarg d’un temps generós i vitalment intens. Mai no podem oblidar que «no hi ha home sense home», és a dir, persona sense persona, i que tots plegat anem fent el camí de la vida. Tots en som imprescindibles. Tots i cadascun de nosaltres en prestem un servei a l’entorn al qual pertanyem, i la cultura, si no és de tots i per a tots, no paga la pena de dir-se d’aital manera.

Parlem, ara, de la importància d’aquesta Càtedra? Doncs resta evident, clar està, que en té d’importància, i molta. En primer terme cal dir que resulta enormement satisfactori que un artista d’aquesta ciutat, Antoni Miró, done nom a una empresa col·lectiva universitària. Que les instàncies universitàries hagen cregut amb ell, i amb tot el que significa la seua trajectòria, ja és digne de tindre’s en consideració. No és qüestió menor tal magnífic reconeixement. La sensibilitat de la Universitat d’Alacant ha estat la palanca per alçar aquest projecte, tot vertebrant-lo al voltant de l’artista alcoià. Dos mons: l’universitari i el d’Antoni Miró, en feliç convergència per acarar un futur d’estudi joiós, dinàmic i ben agosarat. Clar que sí. Un altre extrem, en segon lloc, per a pensar en la bondat d’aquest esdeveniment és, sens dubte, la incursió en l’anàlisi, també en l’impuls de l’art contemporani i la dinamització de tants propòsits expositius, o de vida, com s’enlairen, a poc a poc, però amb determinació. Així, la Càtedra resta present a la realitat, al bell mig dels ciutadans, justificant, a cada passa, la bondat de la seua creació, i l’oportunitat del seu discurs, i la necessitat de la seua existència. De l’afany, dels ànims, de les desinteressades i plurals aportacions de persones d’altíssima qualificació, i de la irrenunciable vocació de servei, no en parlarem per prudència i respecte. Potser no siga, aquest, l’espai.

I ara direm: n’estem molt contents d’aquesta eina de treball, d’aquest ressort per afavorir els límits de la cultura plàstica, d’aquesta feliç aportació, tan especial i amatent, que signifiquen i atorguen, també, els ajuntaments d’Otos i d’Alcoi, els quals són garantia de recolzament i de continuïtat en el temps i, també, de la proximitat tangible amb què s’institueixen com a fulcres esplèndids d’aquesta preciosa aventura.

I a manera de comiat: restem ben feliços perquè un dels nostres, l’artista Antoni Miró, done nom a una càtedra institucional de la Universitat d’Alacant. Prestigiant el pintor, a tots ens fan un gran obsequi.

Josep Sou, director tècnic de la Càtedra d’Art Contemporàni Antoni Miró