L’ADJECTIU com a SUBSTANTIU
Per descomptat que cadascú és lliure d’opinar el que vulga dins dels límits de la Constitució i les lleis. Per això, jo vull fer ací una reflexió sobre l’assumpte de la concessió a Antoni Miró de la Medalla d’or i el nomenament de Fill predilecte d’Alcoi, i la increïble reacció dels regidors municipals de la dreta. Perquè amb la seua postura i oposició a la concessió de tals honors a l’alcoià Toni Miró, pareix que vulguen dir que aquests honors són fonamentalment polítics, i no tenen res a veure a Alcoi ni en les qualitats artístiques i humanes que són una riquesa per al patrimoni material i immaterial de la ciutat. Si fóra així, els d’esquerres només honorarien als seus afins, i els de dretes als seus socis. En aquestes condicions jo seria partidari de retirar aquestes concessions.
En tornar als polítics de la dreta del govern municipal, sembla que aquests posen l’adjectiu en el lloc del substantiu. En el cas d’Antoni Miró, el substantiu és la persona humana, originària d’Alcoi, que no sols ha destacat en alguna de les activitats i arts humanes (en la pintura, l’escultura, l’il·lustració, etc.); sinó que a més, sempre ha posat -seguint naturalment la seua ideologia-, la seua expressió plàstica al servici de la construcció d’una societat més igualitària i lliure, en contra de l’opressió i els entrebancs que dividissen i separen a les persones i a la societat. Per tant no es tracta d’assentir amb el seu pensament i amb les seues idees polítiques, sinó en reconéixer el treball excel·lent d’un alcoià internacional que en la seua producció artística, ha deixat la seua empremta i el seu missatge alliberador.
La dreta alcoiana actual ha oblidat que el 15 de gener de 2010, el PP de Sedano va fer fill predilecte d’Alcoi a Adrián Miró, president honorífic del CAEHA, verdader humanista: prolífic escriptor i poeta, filòleg i historiador, crític d’art, etc., etc., i no va passar cap catàstrofe. Perquè era ben sabut per tots, o es devia haver sabut, que el polifacètic Adrián Miró no volia –per dir-ho d’una manera fina- saber res de la dreta alcoiana. Però això sí, la seua afabilitat i exquisitat estava per damunt de les sigles polítiques. Això no obstant, com que no volia llegar el seu arxiu i la seua biblioteca de temes i escriptors alcoians a la dreta alcoiana, ho va deixar en el seu testament al CAEHA.
Crec que ja hi he expressat clarament la meua opinió sobre la negativa de la dreta a votar en contra de la concessió dels màxims honors a Antoni Miró, i no vull repetir el que han dit altres a favor del homenatjat. Sols acabe manifestant la meua convicció de què crec que els partits de la dreta han dit que no, per uns motius que no tenen res a veure amb la concessió d’honors als alcoians.