Sempre estarem en deute amb Isabel-Clara Simó

És ben difícil sintetitzar en unes línies qui és, qui era, Isabel-Clara Simó. Sabíem que estava malalta els darrers anys. Sí, però no per això va deixar d’escriure en cap moment. Els seus últims llibres s’han publicat ara fa pocs mesos i açò demostra la seua força i vitalitat com escriptora. Ni tampoc va deixar de tenir el seu agut sentit de l’humor. Em podeu creure. Divendres matí ens feia bromes als qui la visitàvem a sa casa de Barcelona.

I és que sempre ha anat contracorrent. En els anys més obscurs de la nostra història recent, quan les dones quedaven relegades a les tasques de la casa, ella va estudiar una carrera a València, Filosofia. El mestre Simó ho digué només veure-la: «la nena farà carrera». Quan el valencià estava relegat a l’àmbit domèstic, ella va aprendre a escriure’l diccionari en mà i va jurar fidelitat a la seua llengua davant Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. En els anys en què les dones només podien arribar a ser auxiliars administratives en una mitjà de comunicació, ella va dirigir una revista: Canigó, juntament amb el seu marit Xavier Dalfó. Primer a Figueres i després a Barcelona. Quan dir en públic que una era feminista, i tots entenien que això era com invocar al dimoni, ella i altres més es van llençar al carrer per reivindicar la igualtat cremant sostenidors. I quan a les llibreries era difícil encontrar literatura juvenil feta ací, o literatura en general en la nostra llengua, ella va ser una de les primeres en fer-la popular i va guanyar tots els premis.

És per això que sempre estarem en deute amb Isabel-Clara Simó, Medalla d’Or i Filla Predilecta d’Alcoi i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ho estarem pel seu compromís cívic, cultural, feminista, polític… I pel seu llegat, que és enorme. Una obra magna conformada per més de 60 llibres entre novel·les per adults i joves, narrativa breu, poesia, biografia, crítica i assaig, 807 números de la revista Canigó, guions per a ràdio i televisió, obres de teatre i articles periodístics que diàriament ha publicat en distints mitjans d’informació, així com tot un seguit d’entrevistes que podem trobar a la xarxa.

Quedem-nos amb l’escriptora en majúscules que s’estimava Alcoi per damunt de tot i al que tant li va escriure. Fa poc temps em deia: «no sabria viure d’una altra manera.

M’agrada dir que escriure és una passió i un verí. És com una droga. Aquest ofici meu, m’ho ha donat tot». Vida i paraula, una simbiosi perfecta que en ella es feia realitat. I amb aquest ofici seu, ella també ens ho ha donat tot a nosaltres. Estic segur que poques escriptores com ella ens han fet llegir per primera vegada en la nostra llengua i, partir d’eixe moment, ens han fet llegir tant i tant.

En lo personal, sempre estaré en deute amb ella. Moltes gràcies per tot, Isabel.