La Font Roja i la Serra de Mariola a l’obra literària d’Isabel-Clara Simó

Isabel-Clara Simó és una de les majors productores de narrativa en llengua catalana. Nascuda a Alcoi l’any 1943, la seua obra supera les seixanta publicacions, emmarcades en la novel·la per adults i juvenil, la narrativa breu, la crítica i l’assaig, les traduccions, el teatre i la poesia. A més, va dirigir la revista Canigó entre 1973 i 1983 i ha estat columnista i col·laboradora habitual de mitjans com Avui, Radio Alcoi o Catalunya Ràdio. Simó és clara i directa quan se li pregunta perquè escriu: “no sabria viure d’una altra manera. M’agrada dir que escriure és una passió i un verí”. I afegeix: “aquest ofici meu, m’ho ha donat tot”. Per tota aquesta trajectòria ha estat reconeguda amb un nombre important de guardons, entre els que ella destaca els títols de Filla Predilecta i Medalla d’Or d’Alcoi l’any 2013 i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2017.

La seua obra està atapeïda de referències a Alcoi, motiu pel qual ha emmarcat en els parcs naturals de la Font Roja i la Serra de Mariola moltes de les històries de les que ens parla en els seus llibres. Es tracta del seu paisatge viscut, percebut i que transmet als seues lectors. Estableix que “tinc moltíssims records de menuda a Alcoi i a la Font Roja. Tinc sempre al davant una foto de la Font Roja: és la meva infància, els meus orígens”. Primer va ser Júlia (1983) amb el que es donà a conèixer parlant-nos de la Revolta del Petroli. Ací Rafelet li diu a la protagonista de la novel·la: “A voltes, Júlia, crec que no tinc cames, ni braços, ni cara, ni res de res, més que un cor gran com la serra de Mariola, que m’arriba de la punta dels dits als cabells, que m’omple de tu”. I la narració continua: “I un dia que havien anat d’excursió a la Font Roja, amb la Glòria i les mares, i les xiques jugaren a amagar-se, i s’engrescaren, Rafelet, assegut en una pedra, la mirà fondament”.

Després vindria Alcoi-Nova York (1987) on hi ha vàries referències al seu poble natal i El Mas del Diable (1992), que ha estat reeditat enguany. Ací ens presenta com a tema central els robatoris d’obres d’art i compta amb un personatge real: el seu amic i pintor Antoni Miró. El mas està situat al centre de la Font Roja: “La casa era situada a l’aiguavés nord del Menejador, gairebé a mil metres d’altura. Quan el pare va trobar aquest mas, va dir que era el lloc perfecte, i el va comprar. A davant tenien la Font dels Xops, que es veia a simple vista, i el Mas de la Cardadora, afonat entre arbres –carrasques i pins, sobretot-, i el Castell de Barxell, que, amb una ullera llarga, es distingia prou bé, entre la ufanor del verd esclatant que l’envoltava. Els altres dos masos més propers, el de Celedon i el de Teularet, es veien bé quan era clar, però només les teulades”. Així mateix, destaquen algunes de les seues reflexions a Els racons de la memòria (2009), on ens parla de la seua infantesa i adolescència a Alcoi.

I amb el pas dels anys la seua creixent estima per la seua terra es va fixar a tot un seguit de llibres que publica a partir de 2013. Es tracta de la revisió de La vida sense ell (2013), originalment publicat com T’imagines la vida sense ell? (2000) i el llibre de narrativa juvenil Tzoé (2013). Ací ens presenta la història de Tzoé, una xiqueta que en plena nit apareix junt al Mas del Potro: “El mas és just al mig del barranc del Cint, a mig quilòmetre de la carretera i a tocar la senda que hi condueix. El punt més alt és el pic de les Àligues, on sobrevolen voltors cobejosos i pintorescos. L’afronteren dues fonts: la font del Teular i la font del Sabater, que alguns anomenen font del Pastoret […] Allà en plena serra de Mariola, la natura és de vegades esquerpa, de vegades nutrient com un pit de dona”.

I un any després arribà el conte Llir entre cards (2014), que inclòs dins la col·lecció “Llegir en valencià” tenia com objecte apropar la narrativa en valencià als nous lectors. Ací recrea la llegenda de la Mare de Déu dels Lliris, començant així el seu relat: “Vos contaré un secret: el lloc més bonic de la terra el tenim ben a prop. És la Font Roja d’Alcoi. No convé dir-ho, perquè, si no, vindran milions de turistes i connectaran tots el mòbil per emportar-se a casa les precioses imatges d’aquest parc natural. I deixarien fem, i es trobarien restes d’hamburgueses i de sushi per tan delicat i insòlit paisatge”.

El llibre inclou també un annex sobre el Parc Natural i un glossari on ens presenta i explica algunes de les espècies de flora i fauna que trobem a la Font Roja, així com alguns dels seus oficis més antics.

Jordi Tormo i Santonja. President del Consell de Protecció del Parc Natural de la Font Roja

Send this to a friend