Enrique Barberà, més conegut per ‘Carrasca’
Cada dia em sembla més urgent prendre mesures per recuperar la memòria de la Segona República, Guerra Civil i repressió franquista. Davant de la fredor de l’Administració i el poc interès de la majoria de la societat en exigir-ho, propose a tothom que no perga oportunitat per afegir fets concrets. Pense que cal anar “desclassificant”, no sols documents, també actituds per accelerar el procés i prendre actituds concretes. Cal que tots els dies hi hagen testimonis, per xicotets que siguen, on puguem demostrar que som conscients del deure que tenim en mostrar i demostrar el que va passar. La reconciliació ha de basar-se en saber i admetre la veritat. Tota la veritat.
Fa pocs anys a Muro de l’Alcoi la corporació municipal va anul·lar la condició de fill adoptiu al general Franco. Aquesta setmana també Gata de Gorgos, la Marina, ha revocant el mateix acord que prengué una corporació antidemocràtica el 1940. Cal demanar i animar a tots els pobles que ho facen. Cal que vagen airejant-se fets concrets –poc o gens coneguts– per tal d’anar completant la Memòria i desmarcar-se del franquisme.
En aquest cas, tenim l’aportació de Salomé Moltó, autora del llibre sobre la Memòria i titulat «Alcoi (1936-1953) Socialización Colecctivización y Represión». En aquest llibre trobarem documents inèdits per saber com confiscaren els sindicats la industria alcoiana.
Suggerit per la pròpia Salomé, continuaré la meva modesta aportació a la tasca de recuperar la Memòria. Iniciaré una sèrie d’articles per deixar constància de personatges o fets que foren denigrats i encara no se’ls ha reconegut l’error ni la dignitat que els furtaren. Per fer això utilitzaré alguns documents originals que m’ha facilitat Salomé, els quals s’han conservat gràcies a la custodia d’antics anarquistes alcoians. Altres seran del meu arxiu.
Començaré per un alcoià il·lustre: Enrique Barberà i Tomàs, més conegut per Carrasca (Alcoi, 1908 Alacant, 1942). Carrasca fou d’ofici barreter i cambrer, i un destacat membre del Sindicat Anarquista que reunia diferents oficis d’Alcoi. A l’etapa revolucionària va ser cap del servei d’avituallament de l’ajuntament d’Alcoi.
A nivell personal era un entusiasta de l’exercici físic i de l’esport, per la qual cosa gaudia d’una salut de ferro i estava fort com una alzina, d’on li ve el sobrenom de Carrasca. Fins tal punt coneixia i practicava l’exercici físic que es va convertir en professor d’educació física. Carrasca fou un anarquista coherent amb l’estil de vida àcrata, encara que solament ho va exercitar fins que el franquisme el va afusellar el 16/09/1942 als 34 anys.
A primeries de la dècada dels anys 90 del segle XX, anàrem Vicent Molina i jo a visitar a Juan Faus Cardona a la seva casa d’Alcoi, tots tres correligionaris d’altres històries. Feia anys que no havia vist a Faus i el vaig trobar major però lúcid. Fou en aquesta trobada on em vaig assabentar que el seu sogre, Enrique Carrasca, havia escrit unes memòries quan estava a la presó.
Per la mala qualitat del paper en què Carrasca escrivia el dia a dia a la presó, i haver-ho guardat Paquita la viuda, angoixada per la por en llocs poc apropiats, sembla que va ser difícil la transcripció. Tot i així, foren publicades el 2003 per RBA Libros, S. A. amb el llibre titolat «Estampas de luz». Un testimoni impressionant on relata fil per randa les vivències a la presó d›una manera emotiva, transmetent el clima de terror de la presó fins l’últim moment quan els botxins entraren a la cel·la per ell. Els papers els va trametre a la seva muller amagats en la roba que periòdicament treia de la presó per rentar-la. Els papers dels darrers moments els va confiar Carrasca als companys de cel·la que també els van fer arribar a la viuda.
En arribar la República i eixir de la clandestinitat l’anarquisme, la premsa va afavorir el vehicle d’unió de les diferents famílies anarquistes. Els ateneus llibertaris eren autèntiques universitats populars, on en molts pocs anys va eixir gent ben preparada per fer front al capitalisme noucentista d’aleshores.
Un sector d’àcrates, on estava inclòs Carrasca com més avant veurem, subscrivia la Revista “Iniciales”, molt difosa entre els vegetarians i naturistes que oscil·laven entre l’hedonisme i la mística. Dos tendències oposades però que l’anarquisme simultaniejava admetent la llibertat sexual i al mateix temps condemnant vicis que denigraven la persona. Durant la dictadura de Primo de Rivera, les reunions clandestines a la muntanya tenien un caràcter esportiu i excursionista. Hi havia un culte net i sincer pel nudisme a l’aire lliure exposant-se al sol amb total respecte a la natura. De fet, aquest grup d’anarquistes d’alcoians construïren artificialment –aprofitant l’entorn natural– un paratge a la partida dels Canalons, a base de pics i pales on formaren una explanada d’arbres i plantes ornamentals. Un lloc que a partir d’aleshores sempre ha sigut pels alcoians més sensibles com una signatura d’ecologia i de naturisme àcrata. Per cert, no se si en aquest lloc hi ha algun símbol que recorde aquell fet, però, si no està caldria que estiguera.
Els anarquistes intercanviaven revistes i llibres on és destacava l’anatema contra el tabac, l’alcohol o qualsevol dependència de la persona humana que alterara la llibertat. En aquest sentit tenien un concepte ètic que arribava al misticisme.
La revista Iniciales, s’editava a Barcelona, i era dirigia per José Elizalde, col·laborant intel·lectuals de l’època com Federica Montseny i altres. En un dels números d’aquesta revista de 1931 trobem la noticia que Enric Barberà i Paquita Llorens anaven a Barcelona en viatge de noces. La parella s’havia casat pel ritus anarquista, és a dir: naturista i d’acció directa, prescindint de l’església i de papers buròcrates i administratius. Com pot comprovar-se, Paquita i Enric foren uns capdavanters en el temps, vivint un concepte de vida que ara, després de més de vuitanta anys, és una opció que quasi tota la societat respecta. Cal exceptuar el sector més reaccionari de catòlics encapçalats per alguns bisbes, entre altres Reig Pla.
Són retalls d’història que caldria que ens serviren d’exemple per dues coses fonamentals: per una banda la tolerància per valorar els plaers naturals de la vida, entre altres coses el sexe més enllà de la moral catòlica, la natura i el respecte per la llibertat individual; per altra banda, de mantenir aquella ètica de comportament ben prop al misticisme. Però, principalment caldria reconèixer la dignitat d’aquelles persones que foren desposseïts injustament de la vida. A més, dir una volta més, que no ens mou cap esperit de venjança, solament volem que l’actual generació i les properes coneguen la injustícia que el règim franquista va cometre, i damunt encara no ha sigut reconeguda per cap Administració.