En ‘muy muy lejano’
Com si del regne que apareix en les pel·lícules de Shrek es tractara, ‘Muy muy lejano’, així és com percebo la distància –tant en sensacions com física– que hi ha entre la política i la ciutadania. La política, a totes les escales.
Per la meua professió, tinc la sort de conéixer més de prop el què ocorre, i en les seues diferents versions, i quan parle amb la gent, tant pròxima a mi com la que no ho és, m’adone que la seua percepció, en la gran majoria de casos, dista molt de la qual tinc jo, tant pel que fa al govern d’Alcoi com quant als diferents grups que estan en la corporació com a oposició.
A part d’eixa distància, tinc la sensació que hi ha un gran desconeixement sobre el funcionament de la política, de les administracions i de tot el que ha de veure en matèria de gestió per part dels polítics, fins i tot dels propis processos de votació, que jo seguisc sense entendre que siga així, i fins i tot ho considere injust.
El passat nadal, després d’explicar el cas diverses vegades en altres ocasions, en un menjar em van tornar a preguntar pel tema de La Rosaleda, que havia passat perquè s’haguera de fer la despesa que s’està fent i amb quin fi. Després de la cronologia i els raonaments, les cares de quasi totes les persones no requerien de paraules.
I així, són diversos els casos, repetisc, a totes les escales polítiques.
El descontentament amb la classe política és generalitzat, i en gran part, ja no com a periodista, si no com a ciutadana, al meu parer, comprensible.
El descontentament porta al desinterés, i així la situació es converteix en ‘la pescadilla que se muerde la cola’ amb una escassa atracció a conéixer, contrastar i generar una opinió.
En un món que va a la velocitat de la llum, el ‘clickbait’ –per a aquells que no sàpien el que és com un ham que es crea per a tractar de tindre més visites o reproduccions–, gana cada vegada més pes. També ho fan els vídeos buits de contingut però plens de sensacionalisme que arriben a convéncer.
Les tècniques polítiques i de comunicació porten un temps canviant, per a bé, i per a mal, ja que sembla que en l’actualitat tot val, i els ciutadans ho estem comprant.
I enmig de tot això, enmig d’una taula repleta de papers dels innombrables partits que es presenten –tan fàcilment sembla i sense unir les forces que serien necessàries per a aconseguir un objectiu comú deixant les diferències mínimes a un costat– estan aquells acèrrims que és igual el que faça el partit al qual segueixen o amb el qual se senten més identificats –realment per creença, per costum o per por d’uns altres que ni tan sols coneixen–, que el seu vot ho tenen garantit. En aquest escenari apareixen també aquells que no voten; els que voten en blanc o nul i en totes les eleccions entren en el debat de cap a on va eixe vot; i els que voten havent-se preocupat realment a intentar conéixer al partit al qual li donaran la seua confiança –perquè ja sabem tots, o hauríem de saber, que una cosa és el que es diu o promet, i una altra molt diferent, la qual cosa es pot dur a terme finalment–.
I de nou, després d’eixe dia de votacions, la distància torna a situar-se en ‘Muy muy lejano’.
SHEILA GARCÍA. Periodista