Els tarongers que ja no creixen

Isc a córrer i intente fugir del poble al més prompte possible, quasi precipitat fins a arribar a veure eixa verdor ataronjada. Jo no entenia de terres ni de futurs, només sabia que aquells arbres eren bressol. Cada primavera, la flor del taronger perfumava l’albada, i nosaltres traçàvem amb un llapis filets a la paret, mesurant com creixíem.

Ara, els tarongers es mantenen en peu, no deixen en sol ni en ombra, però ja no creixen. S’han quedat atrapats en el temps, com si saberen que ningú els vindrà ni a salvar ni a exculpar. Hi ha fruita podrint-se a terra, uns somnis que mai arribarem a collir. ¿Que ningú recorda com els nostres avis esbellussaven aquesta terra amb les mans obertes? Sembla que no. Ara els seus nets la mirem amb els punys tancats, incapaços de lluitar contra un avenir que els arrabassa.

Pense en els filets de la paret de la cuina de ma casa, en com cada any la vida avança, en com l’esperança es mesura en centímetres. Ara, als camps, el filet és un altre: una línia de terra tosca que diu “fins ací”. Fins ací ha arribat la dignitat del llaurador. Fins ací han aguantat els que es deixen l’esquena per l’irrisori preu d’un cèntim.

La pluja, que abans era vida, ara només fa fang. Com si el nostre cel també plorara per aquesta terra oblidada. El mercat de hui dia ha tret els drapets al sol i ha decidit que la taronja valenciana ja no té cabuda en els seus mercats, en les seues taules, en les seues vides nafes. I malgrat tot, els tarongers perviuen. Tossuts. A peu i a cavall, esperant que algú torne, que els faça recordar. Que algú s’atrevisca a marcar un nou filet, no de pèrdua, sinó d’esperança. Que algú clame dalt la serra: “açò no s’acaba ací”. I si ningú ho clama, marrucarem fins que el món s’ature a escoltar-nos.