Els nostres periodistes

On no hi ha periodisme hi ha més corrupció. A molts ja els va bé la desaparició de mitjans de comunicació, s’ha narcotitzat la societat i els pobles ja no acudeixen ni als soterrars del seus diaris. El dimoni de tots els mals és Internet, però quina part de culpa tenen els periodistes?
No hi ha dubte que les xàrcies socials ho han revolucionat tot. El ritme de les informacions s’ha accelerat, l’accés a la informació s’ha democratitzat. Els lectors han fugit a webs locals, blogs, associacions que els ofereixen una informació més pròxima i fresca. Els mitjans de comunicació tradicionals s’han quedat descol.locats. Compre hui un diari, sintonitze la ràdio, mire un informatiu en televisió i vorà com tots li ofereixen les mateixes informacions, unes notícies que la inmensa part dels lectors ja coneixen o han tingut accés a través de les xàrcies. Els periodistes s’han deixat controlar, ja no dominen l’agenda quotidiana, han perdut frescura, no elegeixen els continguts, s’han deixat guanyar el terreny per gabinets de premsa, direccions de comunicació o grups de pressió econòmics, però també socials, culturals i festers.
L’actualitat s’ha convertit en un bosc ple d’arbres que no ens deixa vore la realitat. Ja no s’investiga, ni s’intenta entendre.

Un periodista arriba a la seua taula i troba un inmens oceà d’emails, previsions i convocatòries. Arriba la confusió, es creu que ahí està l’actualitat i això no és només que un allau d’informació preparada en gabinets, en laboratoris de comunicació, amb un objectiu clar: conquerir un espai en l’actualitat. En este sentit, en la major part dels mitjans s’ha acabat per prioritzar els tècnics o funcionaris de la informació i no contractar periodistes. Qualsevol expedient recent de regulació d’ocupació en una empresa periodística és il.lustratiu d’este cas.
L’única forma que l’actualitat no es torne en contra del mateix periodisme és reivindicar el periodisme. Els mitjans de comunicació existeixen per a millorar la societat i la política i són els periodistes els que han de defendre el periodisme que quan siga bò serà un bon negoci. Si el periodisme local fa un pas enrere, també el fa la societat que el representa. El paper dels mitjans de comunicació és fonamental per a dinamitzar la vida dels nostres pobles i ciutats i són punt de trobada per a compartir les roïns i les bones notícies de la comunitat. Els municipis sense diaris estan abonats a la corrupció i el nepotisme. La societat també ha d’entendre que la informació té un cost, el pagament fa possible més continguts, qualitat i sobretot independència. El tot és debades converteix el mercat en un ensordidor soroll de rumors no contrastats. Si no hi ha professionals es fa inviable el contrast de la informació i impensable el periodisme d’investigació. El resultat acaba sent la informació uniforme de les notes de premsa, els twiters no confirmats, els espectacles sensacionalistes que intenten passar cada dia per temes d’investigació i que cada dia ningú no es pren la molèstia de desmentir. Quan es cau en l’espectacle, en les modes passatgeres i en el conformisme, el periodista falla. Potser que el negoci del periodisme siga al final fer periodisme.

Els redactors tenen una responsabilitat social i una faena basada en la creació. Es pot donar batalla amb un compromís real amb l’ofici, amb la societat i no només amb els propietaris del mitjà. Els periodistes han de ser més valents que mai per a posar llum al que s’amaga en els nostres carrers, per a contar les històries dels nostres veïns, històries que són nostres i ens uneixen com a poble. Només els nostres periodistes poden reivindicar el periodisme.

Santi Hernández Vayá. Periodiste