Ells i elles

Un dels grans èxits dels partits i les partides d’esquerra ha sigut la igualtat entre sexes, almenys d’una manera verbal, idiota i més papista que el Papa quan els oradors i les oradores parlen en públic als allí reunits i reunides. És tan progre, tan modern (tan “izquierdoso” en el seu moment) i està tan ben vist, que els homens i les dones que pertanyen a formacions de dretes també han fet seua esta forma tan antinatural de dirigir-se als votants i a les votants. Però no passa res, perquè quan li xarren al que segurament consideren estúpid o estúpida ciutadà o ciutadana, més que parlar-los a ells s’agraden escoltant-se a ells mateixos i la vèrbola que tenen per a no dir res, però això sí: dient-ho sempre en masculí i en femení. En el seu llenguatge i en propietat podríem dir que es delecten com un tastador o una tastadora de vins fent un tast d’un “tinto” o d’una tinta.

Exagerada fins a límits ridículs era esta “coletilla” per part de Zapatero i Zapatera quan es dirigia robòticament als espanyols i les espanyoles o als electors i electores socialistes i socialistes (merda, és igual en masculí i en femení, no cal la possibilitat de lluir-se!). També en esta ciutat els alcoians i les alcoianes hem tingut clars exemples expressats amb una potent veuarra de la imprescindible puntualització de que el discurs anava destinat a mascles i femelles. Capítol u: de quan voler ser políticament correcte sobrepassa la línia del que és grotesc… De veres algú creu que quan es diu ciutadans s’està excloent a les ciutadanes i es necessari concretar-ho obsessivament? De veres algú pensa que d’eixa forma està convertint-se en paladí de la lluita per la igualtat? Ningú s’adona que el masculí i femení es diu d’una manera tan falsa, impostada i estudiada que no hi ha cap indici de sinceritat, de veritat ni d’implicació emocional?

Però a mi hi ha una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció. S’exalcen els èxits dels esportistes i les esportistes espanyols i espanyoles, els descobriments dels científics i de les científiques, el talent dels empresaris i les empresàries, el bon treball dels actors i les actrius, el sacrifici fet pels ciutadans i les ciutadanes, es preocupen de l’educació dels xiquets i les xiquetes, per tal de seguir utilitzant el recurs fins al paroxisme s’equiparen si és necessari les grandíssimes virtuts dels pilots (d’aviació) i de les pilotes (del puxero)…

…però ja es va amb peus de plom per a no reproduir este fenomen lingüístic quan hi ha pel mig alguna connotació pejorativa. És a dir, no es diu mai que se seguix la pista dels presumptes delinqüents i les presumptes delinqüents, que se sospita dels prevaricadors i de les prevaricadores, que s’han cercat en un banc als assaltants i les assaltants, no es parla de les sospites sobre un grup de defraudadors i defraudadores… ni tan sols es parla de la vaga dels camioners i les camioneres, que això és poca cosa per a les dones en un segle en el que no queda bé que es dediquen a una feina tradicionalment de “matxorro” que tira gapos de seguit i es rasca els cataplins a discreció. No. Un claríssim exemple de com es pot manipular a la gent. Que ja no és gent. Per a poder seguir mostrant-se moderns i partidaris de la igualtat, la gent ha deixat de ser gent i ara són els homens i les dones, els ciutadans i les ciutadanes, els alcoians i les alcoianes, ells i elles, la mare que els va parir o el pare que en alguna cosa col·laboraria a que hi haguera tal part. Amb això està tot fet? Hem avançat en la igualtat? El súmmum de la estultícia.

Així que podem estar preparats per a que algun dels molts polítics de calbot acaben dient-nos a tots i totes els alcoians i les alcoianes que els Regidors i les Regidores desitgen als festers i les festeres (sense excepció: els Verds i les Verdes, els Gats i les Gates… i així fins a vint-i-huit) que gaudisquen d’un bon dia de Tots els Sants i Totes les Santes, especialment els jovens i les jovens immadurs i immadures veïns i veïnes que han de dur a bon port o bona porta el futur dels senyors i les senyores d’esta localitat protegida per Sant Jordi (ahí no cal femení, que se’n van a fer punyetes un muntó de simpaties) per els que i les que s’escalfen el coco i la coca i en la que, recorden, és obligatori arreplegar dels carrers les caquetes dels gossos i les gosses.

(P.D. Espere que la majoria li haja resultat ridícul, fins i tot li haja fet vergonya la forma d’expressar-se en este escrit. Si així fóra, reforçaria la idea de que més d’un s’ho hauria de fer mirar. I si no, que els en donen).

Escritor y guionista