“El valencià és un dels elements referencials, viu i actiu del nostre paisatge”

La constant i activa militància en defensa de la llengua i la cultura li ha valgut a Aleixandre Agulló i Guerra (Alcoi, 1953) ser guardonat amb el premi Joan Valls i Jordà per l’ús i promoció del català en la seua categoria individual, que en la vesprada del disabte li va atorgar l’Associació Amics de Joan Valls en un acte que va tindre lloc en el Centre Cultural Ovidi Montllor. En aquesta mateixa gala es va premiar també al periòdic El Gratis.

Agulló ha exercit al llarg de la seua trajectòria com mestre d’escola i professor de pedagogia en diversos centres. Va treballar al Centre d’Educació Especial Tomàs Llàcer, al Col·legi Públic El Romeral, del qual va estar director entre 1992 i 1997, i a l’IES Andreu Sempere. Va participar en els inicis del moviment veïnal sent membre de l’Associació de Veïns La Mistera, on treballà per incorporar el valencià en tots els àmbits de la vida associativa i va promoure la campanya per a la construcció d’un centre educatiu en el barri. A més, va participar en el desplegament de “Crida”, la primera ràdio en valencià de les nostres comarques i és autor dels llibres Brots i esclafits verbals d’Alcoi (1989), Diccionari destarifat (2001) i Laru i Tan (2016), vinculats a l’àmbit de la paremiologia i on recupera dites, refranys i frases que formen part del vocabulari tradicional valencià. Menció a part mereix el seu treball constant en el camp de la cultura de la pau i no-violència, sent membre fundador del Col·lectiu COCUPANCA.

– L’Associació Amics de Joan Valls reconeix la teua trajectòria en defensa de la llengua amb el seu guardó. Què és per a tu el valencià?

– Considere que el valencià és un dels trets significatius, per a mi el més rellevant, que li atorga carta d’identitat al nostre poble. És l’element principal del conjunt que conforma el patrimoni del país(atge). És el vehicle que feien servir per comunicar-se mares i pares, iaies i iaios… de manera natural malgrat els entrebancs “oficials”.

– La situació del valencià ha evolucionat molt les darreres dècades. Quan vas començar a tenir consciència de la necessitat de defensar la nostra llengua?

No ho podria ubicar en cap moment concret. Més aïna, em fa la sensació de ser el resultat de tot un seguit de vivències i descobriments. El primer record que puc esmentar és eixa sensació, gratificant, que experimentava mentre estudiava batxillerat elemental, quan aconseguíem que una professora (de llengua i literatura castellana, per cert) i un professor (rector i professor de religió) ens respongueren en valencià davant la nostra insistència en fer-los preguntes o consultes en la nostra llengua. Suposava com un trencament d’una relació força postissa i una connexió més natural.

A finals d’eixa dècada vaig continuar els meus estudis de batxillerat superior a una Universitat Laboral. Açò em permetia viure, de primera mà, com fèiem servir la mateixa llengua la gent procedent de Catalunya i els quatre alcoians que acudirem plegats. Des del primer dia, sense fer-ho a cosa feta, fèiem colla de manera espontània. Recorde també dos fets singulars que manifesten la consolidació d’eixe sentiment de pertinença a una comunitat diferent a la dominant. Per una banda, el primer dia de classe li dèiem el nostre nom a cada professor que entrava. Per cert, no hi havia cap professora. La dificultat per entendre’m quan deia el meu nom, en castellà per suposat, va portar a que, al remat, haguera d’eixir a la pissarra e escriure’l cada vegada que entrava un professor diferent. No m’ho explicava de cap de manera com podia ocórrer res així si feia anys que estava estudiant en castellà. Em va deixar impresa eixa sensació de diferència. I el segon record que tinc era la meua quimera per aconseguir que la gent d’Euskadi fera servir la seua llengua davant de mi i poder-la escoltar per primera vegada. No ho vaig aconseguir.

Al finalitzar eixos dos anys, de presa de consciència de la situació política i social, ja retornava a Alcoi convençut de la necessitat de potenciar la meua llengua com un element més dins de la lluita pel retrobament de les llibertats individuals i socials.

– Creus que encara és necessari potenciar el valencià o ja s’ha consolidat a la nostra societat i no és necessari?

És necessari i ho és per tot allò que he afirmat abans. La llengua és patrimoni i formem part activa i vital d’eixe patrimoni, tan vàlid com el patrimoni de qualsevol altre poble del món. A més, la diversitat és enriquidora. Fa plorar les pedres com s’està imposant, per tot arreu, una uniformitat escafinyada i pobra. A nivell personal, em dol comprovar la gran quantitat de gent jove que es relaciona en castellà, així com les parelles que parlen als fills o filles en la llengua dominant. Encara és necessari defensar-lo, ja què el valencià és una llengua minoritzada.

– En els teus llibres recuperes frases fetes, dites, paraules en desús? Per què és important recuperar-los?

Si el llenguatge és un tret diferencial de cada poble, les frases fetes, els refranys, les dites… esdevenen la màxima afirmació d’eixa llengua. Molts d’ells no tenen traducció, altres són específics de comunitats més reduïdes, però a nivell comunicatiu tenen uns trets singulars: és complicat, impossible diria jo, substituir una frase feta per altres paraules i que no minve la capacitat comunicativa. A no ser que la substitució siga per una altra frase feta. A més, també ens aporten informació d’un poble, de la seua història, tradicions, oratge, lèxic, relacions humanes…

–I per últim, quin futur esperes que tinga la nostra llengua?

El mateix que totes les llengües del món. Que cadascuna, forme part d’un els drets socials de cada poble i que esdevinga, de debò, un dels elements referencials, viu i actiu, del seu paisatge.