El poder del signe + en el Club Gimnàstica Rítmica Alcoi
És el símbol que uneix a gimnastes, entrenadores i pares, en un club que ha tornat a ser campió d'Espanya de conjunts
Moltes vegades els xicotets detalls, gestos que passen desapercebuts per a una gran majoria però que compten amb una càrrega emotiva molt gran, són els que acaben marcant la diferència. Des de fa uns anys, quatre o cinc, tampoc les pròpies impulsores d’aquesta espècie de superstició col·lectiva ho saben amb certesa, hi ha un símbol que uneix tant a gimnastes i entrenadores, com a pares del Club Gimnàstica Rítmica Alcoi. Es tracta del signe +, el significat del qual és el de ser positius, de posar sempre bona cara a l’adversitat, que des de fa un temps també es pot veure a un costat de l’anagrama del club en xarxes socials.
La qüestió és que el que en un moment donat va ser un element d’amistat, com un gest de complicitat entre les pròpies entrenadores i alguna gimnasta, va anar estenent-se a tots els nivells del club, fins al punt que no hi ha cap gimnasta que isca a competir sense que el signe + aparega en el seu avantbraç dret. Els nivells de superstició arriben a tal límit, que alguna amb els nervis a flor de pell es va anar com un llamp al lloc que ocupaven les entrenadores perquè li tatuaren a bolígraf el símbol instants abans de començar a competir.
Les tres entrenadores ho porten tatuat, també alguna gimnasta i fins a bastants pares. Fins i tot ho portava el drac de punt que van utilitzar les components del conjunt que fa dues setmanes a Santander es va proclamar campiones d’Espanya Base en la categoria infantil. Superstició o no, la veritat és que al Club Gimnàstica Rítmica Alcoi li funciona aquest tipus de creença col·lectiva i porta dos anys màgics. Abans de la pandèmia es pensava que el club havia tocat sostre amb aquell conjunt format per Blanca Agut, Ana Silvestre, Claudia Sanegre, Paula Torregrosa, Alba Madrid i Paula Hinojar, en el qual començava a apuntar Daniela Picó i María García, que es va proclamar campiona d’Espanya benjamí i aleví per partida doble.
Arran de la pandèmia, la majoria van decidir deixar-ho i només Daniela Picó i María García van continuar, convertint-se ambdues en les referents del CGRA. La classe innata de Daniela Picó li va portar aquest estiu a convertir-se en la primera gimnasta becada per la Federació Espanyola de Rítmica en el CAR de Lleó i actualment és component del conjunt de la Selecció Espanyola júnior que disputarà aquest estiu el Mundial i l’Europeu, mentre que María García va aconseguir ascendir a categoria absoluta i aquest estiu intentarà penjar-se la seua primera medalla en el Nacional sènior de València, després d’haver-ho aconseguit en la categoria infantil i Base.
No obstant això, hi havia un cert buit en el club a nivell de conjunt després de l’adeu d’aquestes excel·lent generació que va portar al *CGRA pel cap alt alt a nivell nacional. No és fàcil, en un club xicotet aconseguir un grup de cinc o sis gimnastes de la mateixa edat i amb un nivell similar. Aquesta temporada, després de diversos anys sense aconseguir-ho, es va aconseguir conjuminar el suficient talent per a tornar a intentar-lo, sabent que el sostre estava molt alt i que igualar-lo anava a ser complicat.
Així va ser com el quintet format per la iberuda Claudia García, Carla Palací, Júlia Aparisi, María Torregrosa i Elsa Navarro, van començar a entrenar a principis de desembre passat, tres dies a la setmana, amb sessions moltes vegades de fins a quatre hores. Al capdavant, aquest trident d’entrenadores, format per Sara González, Sara Carbonell i Ana Tendero, que juntes van crear el club en 2009 i catorze anys després segueixen juntes al peu del canó. “La història del nostre club és curta però intensa”, assegura Sara González.
Primer el Provincial i després l’Autonòmic. En tots dos campionats van aconseguir la nota màxima. Totes dues competicions van servir de banc de proves per a anar polint coses i en alguns moviments incrementar la dificultat. Tot anava a cor què vols, fins que la setmana d’abans a punt va estar d’anar-se al ‘garete’ la participació en el Nacional. Mancant dos entrenaments, Elsa Navarro es va trencar el peroneo del turmell, amb el que va caldre actuar ràpid. Van parlar amb el club d’Almussafes, que va consentir cedir una gimnasta amb el permís de la Federació Espanyola. La triada va ser Gysselle Serrano, que dues hores després del primer contacte amb la seua mare ja estava realitzant el seu primer entrenament en el Francisco Laporta i va tindre temps de memoritzar els moviments en el trajecte amb cotxe des de la seua casa fins a la nostra ciutat..
No se sap si els astres es van alinear tots, la veritat és que van clavar l’exercici i van tindre la millor nota. Quan van acabar encara restaven altres onze conjunts per eixir. “Van ser onze parts”, agrega Sara Carbonell. “Vam fer una cosa diferent a altres vegades, que va ser eixir per totes. No ens guardem res. Si eixia perfecte, en cas contrari sabíem el que ens podia passar”, reconeix Ana Tendero.
No va ser creu, sinó va eixir cara. Després de conéixer que eren les noves campiones d’Espanya Base, no van poder contindre l’emoció i totes, gimnastes i entrenadores, van formar un cercle i es van posar a plorar. Va ser la resposta a tanta tensió acumulada durant l’última setmana, on a punt van estar de quedar-se a casa. “Va ser una cosa increïble, psicològicament va suposar un gran desgast”, reconeixen les tres. L’any que ve no podran defensar títol, diverses components canvien de categoria