El Petrolio
El dia 9 de juliol del 1873 va tenir lloc a Alcoi un dels fets més destacats de la historia del nostre poble i al mateix temps de molta repercussió tant a nivell d’ Espanya com del mon. Hui farem un xicotet recordatori del que va passar.
Des de feia temps al Regne Unit, havia començat un procés que canviaria de manera radical la vida de la gent, és la coneguda com: Revolució Industrial. Amb poc temps s’escamparà per part d’Europa com: França, Alemanya, Holanda, nord d’Italia i fins i tot als Estats Units d’América. Al nostre país, Espanya, aquesta Revolució Industrial arribarà tard i a pocs llocs; aixi a darreries del segle XIX, hi trobem pocs llocs on podem parlar de Revolució Industrial, però: Alcoi, serà un d’eixos pocs indrets del País on és done.
La Revolució comportarà un canvi en totes les formes de vida de la gent, ara el camp ja no serà la font de riquesa i ni siquiera el mig bàsic de guanyar-se el sou. Ara el desenvolupament estarà a les fàbriques. Els pobles s’abandonen i la gent emigra a les ciutats industrials, entre elles Alcoi. Però també eixe canvi comportarà un canvi en la vida de la gent a la ciutat.
Alcoi tenia uns 30.000 habitants, amb una forta i continuada arribada de gent del camp dels voltants, que havia fet que la densitat de població fora de més de 800 habitants per hectàrea, doncs les condicions orogèniques dels barrancs, encara no s’han construït els grans ponts, dificulten el creixement en pla; aleshores aquest creixement serà amb construccions en altura. Així hi trobem unes condicions de vida molt dolentes: una higiene molt penosa, jornades laborals superiors a les 70 hores a la setmana, uns habitatges de lloguers molt alts, insalubres i per suposats molt xicotets, uns sous sempre més baixos que a altres llocs d’ Espanya, una gran quantitat de treball femení i fins i tot infantil tant de xiquets com de xiquetes per a poder pagar el lloguer i el menjar de la família. Cal recordar que no hi havia cap segur metge, ni jubilació, ni segur d’infermetat o atur. Estava clar que eren unes condiciones ideals per a l’expansió de les idees anarquistes i internacionalistes a Alcoi.
Un dels fets que marcarà el Petroli ,serà que el procés de lluita no és conformarà sols en la millora de les condicions de vida de la gent, com la reducció de la jornada laboral o l’increment del jornal, sinó que anirà molt més lluny al fer-se amb el control del poder de la ciutat i això marcarà una de les diferencies fonamentals de la lluita del moment que és convertirà en una Revolució.
Tot va començar en una simple vaga, de les tantes que hi trobem al moment en Alcoi, més concretament als Algars en vaga des d’abril, les demandes dels obrers eren una jornada de huit hores i un augment del sou de dos reials al dia. Però ara ja, el dia 7 de juliol una assemblea de treballadors alcoians a la plaça de bous decideix declarar vaga general amb solidaritat amb els treballadors dels Algars. A l’endemà una comissió dels obrers es reunirà amb l’alcalde de la ciutat: Agustín Albors per a fer-li aplegar les demandes. L’alcalde sol•licita per telegrama al Governador Civil que envie a l’exèrcit i a la Guardia Civil. El govern de Madrid contesta que l’alcalde junt amb els fabricants i obrers busque una solució negociada. La reunió no aplega a cap acord i cada moment augmenta la gent en vaga, ja son més de 8.000 treballadors.
Albors convoca als majors fabricants a l’ajuntament per a buscar una eixida, ara tot canvia al no acceptar les peticions dels vaguistes. Els obrers per mig d’una comissió internacionalista li demanen a l’alcalde que entregue el poder. La Revolució a començat.
A poc a poc els obrers es concentren a la Plaça de l’Ajuntament, ja son més de 6.000. Aleshores una comissió presidida per Severino Albarracín es torna a entrevistar amb l’alcalde i torna a demanar el control i el poder de la ciutat, sense cap resultat. A la vesprada quan tota la gent estava concentrada a la Plaça ,Albors efectua un tir a l’aire des del balcó de l’ajuntament, era la senyal acordada; al moment repiquen les campanes de Santa Maria i la Guardia Municipal apostada al campanar de Santa María començà a disparar contra la gent. Un treballador serà mort i altres ferits, ràpidament la gent munta barricades als carrers i corre a casa a per armes, també entraran a les cases dels fabricants que seran pillats com ostatges per a negociar amb Albors. Mentre Albors prepara la fugida, els obrers assabentats prenen foc a l’illa de l’ajuntament fent servir el petroli. L’endemà als guàrdies acantonats al campanar s’han queda sense munició, aleshores la gent s’apodera del campanar, tres acabaran morts, la resta empressonats i la Plaça ocupada per els obrers que també entren a l’ajuntament buscant al, per a ells, responsable de tot el que ha passat, Agustín Albors, que morirà de manera violenta durant l’enfrontament. Després serà arrossegat per el centre de la ciutat, cal recordar que des d’ara serà conegut popularment com “Pelletes”. Després d’ Albors ja no hi haurà més morts, quasi tots els industrials són alliberats i els internacionalistes dominen la ciutat.
Ja portem 16 morts. El dia 11 el general Velarde vingut des d’Alacant ja està amb l’exèrcit acampat a Sant Antoni, en principi promet entrar pacíficament a Alcoi. Les barricades son retirades i mentre la resta dels ostatges, els major contribuents son alliberats, aleshores els caps de l’ A.I.T. fugen d’Alcoi al dia següent. Al final el 13 de juliol es produeix l’entrada dels 4.000 soldats de l’exèrcit a Alcoi, que és una ciutat deserta, sense gent al carrer, al moment començaran immediatament els registres en busca d’armes i les detencions indiscriminades per part de la Guardia Civil sense cap prova, sols la paraula d’un industrial. Un jutge especial s’encarregarà d’iniciar les diligències de la causa criminal. Al voltant d’entre 500 i 700 treballadors seran encausats. Al final més de 200 acabaran processats.