El Petroli, una lliçó per a no oblidar

Els que hem dedicat un bon temps de la nostra vida a intentar conéixer millor la Història, sentim sempre reconeixement i gratitud cap a tots aquells que han fet el mateix en algun moment, més enllà de la perspectiva amb la qual han fet la seua anàlisi de la realitat del pretèrit.
Dies passats tingué l’oportunitat, convidat pel Cercle Industrial, de participar en la presentació de la reedició del llibre d’Antonio Revert,“Agustín Albors,entre la libertad y el orden”,acte que també va aprofitar de merescut homenatge a l’autor. El llibre segueix sent hui una bona aproximació a la figura de l’alcalde Albors, amb apunts ben aclaridors de la seua trajectòria vital i política. Publicat en el mateix inici de la Transició,1975, resulta també un testimoni de l’ambient de creixent llibertat de la societat espanyola d’aquell moment.
L’historiador Diego Fernández i el Col·lectiu Revolta han estat sense dubte els que han fet possible que aquest 150 aniversari dels fets del Petroli haja tingut el protagonisme que li cal, fins i tot no sols a la ciutat, sinó a un àmbit més enllà, donada la transcendència que la revolta de 1873 va tindre dins la història d’Espanya. Les jornades d’aquest cap de setmana han oferit un marc a la commemoració que supera el localisme, amb aportacions molt interessants dels seus ponents.
Hi ha qui no veu bé recordar fets passats. El fet passat, passat és i millor oblidar-ho perquè no aprofita per a anar cap endavant. Però del passat aprenem, i ara segueixen donant-nos una bona lliçó els fets del Petroli, d’allò que no s’ha de fer: Nodrir les injustícies socials i fer ús de la violència. Malauradament són temes encara massa actuals.
Però hi ha a la història del Petroli una altra evidència igual d’actual: les majors víctimes són les víctimes de l’oblit, d’uns i d’altres. Ha estat ben recordada sempre la figura de l’alcalde que mor als fets. Per sort, més recentment, ha estat reivindicada la situació tan dolenta que va haver abans i després dels fets, de centenars de treballadors. Però segueixen havent oblidats i encara resta per saber no poc.
Com a historiador per encàrrec més que per iniciativa pròpia, sols he hagut de fer ús de documentació relacionada amb els fets del Petroli quan vaig fer l’estudi de l’edifici de Sant Llorenç, 8. Un dels edificis afectats pel foc i que va ser per on van traure a Agustí Albors al carrer. Al testimoni d’un veí de la casa, arreplegat pel jutge, em vaig adonar d’aquest món de les altres víctimes, més oblidades, del Petroli.
Els fets van ser terrorífics, no cap dubte. Moltes persones, principalment, gent benestant, fugiren d’Alcoi per a no tornar. A les memòries familiars quedaren els fets com a motiu d’adquirir alguna propietat en altres poblacions o bé de ser la raó del portatge de ferro de molts edificis a partir aquell moment. Siga veritat o no, és la memòria conservada i transmesa de forma oral.
Memòria que el testimoni del comerciant Josep Montllor ens podria confirmar:“fue abierta a golpe de hacha la puerta”,entraren els insurrectes i tiraren des dels balcons tot allò quetrobaren a sa casa. Aquest home ens conta:
“vió que sacaban dicho Tomaset y otros a quienes este lo había entregado al infeliz D. Agustín Albors por la puerta de la casa del lado propia de Doña Elena Barceló, vestido con un traje ordinario o sea con pantalón, chaleco, y americana de lanilla color ceniciento oscuro y sombrero de jipijapa blanco que en aquel acto inclino (sic) hacia atrás y después hacia delante en cuyo momento los que le sacaban de la casa y los que en la calle había enrazon (sic) a dispararle tiros en medio de muchos gritos y grande algazara y alegría, haciéndole caer al suelo donde todavía continuaban disparándole formando un corro al rededor del cadáver y tirándole con tal tumulto que llegaron a herirse mutuamente con sus mismos disparos unos a otros de los insurrectos”
Josep Montllor no va suportar veure la crueltat del fet i va fugir del lloc. Prou havia passat la nit abans, quan es va despertar esglaiat en veure les flames que envaïen les teulades de la casa on vivia amb la seua família i treballadors. Com la d’ell moltes altres fugiren de les cases incendiades pels forats de les parets mitgeres i arribaren a l’ajuntament, des d’on per la porta del “Telégrafo”,actual registre, isqueren tots al carrer Sant Llorenç, incloses les xiquetes i mestres de l’escola que hi havia al mateix ajuntament.
Un dels veïns, Pedro Cort Claur, cosí germà de la dona d’Agustí Albors, va decidir no eixir, i va romandre amb la seua dona i filla a una de les cases assetjades pels insurrectes, la d’un carnisser de la plaça de Dins. A aquesta plaça va ser assassinat, amb un colp de destral al cap, per un barber de malnom Cantona, segons el testimoni de Josep Montllor. Com van viure aquell moment la dona i la filla de la víctima? Fins i tot és possible que encara es trobaren el cos calent del seu ser volgut.
Són les víctimes oblidades, com Pedro Cort i la seua família, moltes en la Història. El seu nom apareix al final de la llista de morts al Petroli que va publicar el diari El Constitucional: un alcalde, un cobrador de contribucions, huit municipals, un guardia civil,cinc internacionalistes i Pedro Cort… víctima que simbolitza el patiment de tants, pels desitjos d’imposar unes idees amb violència.
I és que com va dir Mao Tse-Tung,“Una revolució és una insurrecció, és un acte de violència, pel qual una classe derroca a altra”. Sols que a Alcoi, l’any 1873, l’acte de violència no va passar de ser un vessament estèril de sang. Esperem que mai ningú torne a creure que amb violència es pot aconseguir una societat més justa.