El paisatge interior de Jaume Pérez

Jaume Pérez, format en l’Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos de València exposa les seues últimes experiències investigadores en el món de la pintura. L’artista el primer que deixa clar és la seua no adscripció a la pintura convencional; bon coneixedor dels recursos artístics, està en posició de triar la seua pròpia ruta creativa emprant un ventall de tècniques sense ser condicionat per elles, per açò llança la seua visió particular sobre el món exterior evitant en tant que siga possible utilitzar forçosament esquemes apresos.

La seua recerca camina cap a l’essencial a través de la intuïció per la qual intenta establir una connexió primària amb el seu entorn, un equilibri entre la visió externa i la consciència interna. La seua pintura és el resultat d’una calma cromàtica i espontània, intuïtiva, que construeix alhora que progressa l’obra.

La seua tècnica és el grafiat. Grafismes sobre una superfície molt insistida, la qual treballa profundament a força de capes de látex , on manifesta el seu leit motiv que és la línia.

Jaume no pensa prèviament en el resultat dels seus quadres sinó que incideix amb l’única guia de la intuïció en la superfície del llenç, observant com es construeix, unes vegades guiada i una altra de forma espontània. L’autor afirma no saber mai com va a acabar el quadre.

Sintetitza el paisatge des de la introspecció fins que ho abstrau de manera que el paisatge recognoscible, una vegada interpretat, acaba deconstrüit seguint la seua intuïció, per a descobrir l’essència de l’obra, ja despullada de tots els missatges que considera accessoris.

Diu el pintor que no li importa excessivament la interpretació de l’observador en aquesta deconstrucció. És probable que l’espectador que s’acoste a la seua creació amb esquemes figuratius, veja cabells, herbes…. encara que aquest no és l’objectiu de Jaume Pérez, que persegueix avançar en la capacitat d’enllaçar l’essència de les seues sensacions amb el món exterior i poder transmetre el resultat en cada obra.
En aquest sentit, la pintura monocromàtica i minimalista de l’última època de Gerhard Richter, i l’etapa més espiritual d’Anselm Kiefer, d’alguna manera han influït en les seues creacions.

Reconeix l’artista que avui coexisteixen cada vegada amb més intensitat, tècniques noves no convencionals en l’art; cada artista crea el seu món i investiga traçant el seu propi camí, no acaba de consolidar-se un estil o moviment predominant com va ocórrer en l’època de les avantguardes amb els seus manifestos. Parlem de noves maneres i materials,de interpretacions d’acostar-se a la realitat ; constatem que, després de segles d’història de la pintura, els artistes prenent distància amb els convencionalismes del cànon i amb l’acceptació genèrica de la figuració. No així el públic, i Jaime és conscient de la prevenció, si no rebuig, de gran part del públic a un art innovador, trencador, que no l’entén perquè creu que és un art menys virtuós. L’artista sosté que no cal entendre-ho, és l’espectador qui, en acostar-se a aquestes obres,acudisca a la intuïció i el sentiment, deixant de costat l’enteniment i obrint pas a l’emocional.

Jaume Pérez fuig de l’especulació i de les tècniques de màrqueting en l’art, que no són més que un entramat d’interessos en ocasions allunyats d’una obra sincera innovadora i potent, segons la seua opinió.

El pintor intenta evitar entrar en un món de l’art burocratitzat, relacional i social i reivindica per contra, el suport dels propis artistes de llarga trajectòria, ja consolidats i que han passat per semblants dificultats que estan vivint aquells que ara comencen.
Per a canviar aquesta situació des de dins, afirma el pintor, fa falta un suport a l’artista per l’artista i evitar que allò que els creadors ja consolidats i amb renom han patit, es repetisca en les generacions posteriors que estan començant. En aqueix sentit, Pérez té un especial reconeixement per a la labor de suport als joves artistes que promou Antoni Miró.

En resum, Jaume Pérez ens convida amb la seua obra a obrir la ment a la contemplació del resultat d’investigar altres formes d’expressió, amb la intuïció com a ferramenta dirigida a la curiositat i capacitat de sorpresa que vulga posar a prova l’espectador que visite l’Exposició.

Text de José Luis Antequera. Doctor en Història de l’Art. Membre de l’Associació Valenciana de Crítics d’Art.