“El meu espill era Vivian Leigh”

Neus Agulló (1944), actriu nostra, orgullosa de pertànyer a Alcoi, acaba de rebre per la pel·lícula ‘L’àvia i el foraster’ el premi a la millor interpretació femenina al Festival de Cinema d’Alacant. “És una pel·lícula molt bonica i el guardó ha sigut un orgull, especialment a la meua edat”.

Però abans de centrar la xarrada amb l’encantadora Neus en els moments actuals, volem que ens parle dels seus inicis artístics, a la fi dels 50. “Anava a brodar i l’encarregada em deia que li fera cinema mut”, recorda amb nostàlgia.

“Ella ténia un nebot, Rafael Insa, que era cofundador de la companyia de teatre ‘La Cazuela’, on prompte em vaig introduir, ben jove”, comenta. Veia com assajaven i llegia poemes, encara que va ser l’obra ‘Seis personajes en busca de autor’, de Luigi Pirandello, la que li va canviar la vida.

No trobaven a ningú per a l’actriu principal i “em vaig postular: no parava d’anar darrere del director, Mario Silvestre”, diu entre riures. “No sé si eixa obra em va canviar la vida, perquè ho haguera fet qualsevol, pel fet que actuar és el que més m’agrada”.

Actriu de raça, reconeix que no li agrada en absolut “allò del photocall i aparentar”, que queda per a altres generacions, “malgrat formar també part del treball”. “M’apassiona actuar i ja està”, apunta.

SCARLETT O’HARA
Respecte a qui van ser les actrius i pel·lícules que li van marcar a la seua joventut, Neus no dubte a assenyalar a Vivian Leigh, “el meu espill, un referent”, especialment en el seu paper de Scarlett O’Hara en ‘Lo que el viento se llevó’ (1939), “quatre hores de pur cinema, amb l’inoblidable Clark Gable”.

“Apareixia al pati de butaques i em sentia Escarlata”, sosté, “m’encantava eixa actriu, després igualment majestuosa a ‘Un tranvía llamado deseo’ (1951), al costat de Marlon Brando. “Vivian Leigh reflectia la dona lliure, la que decidia, que llavors estava molt mal vist”.

També li va fascinar Betty Davis en ‘¿Qué fue de Baby Jane?’ (1962), un duel interpretatiu amb Joan Crawford, que es prolongava fora del rodatge “perquè s’emportaven a matar”.

UNA ACTRIU TOT TERRENY
Neus, ara en els seus últims anys com a actriu, es considera una actriu tot terreny, “capaç de fer de tot: riure, plorar, cantar…”. “M’atrevisc amb tot, em tire a l’arena, encara que a vegades he pensat ‘per què m’he ficat en això, per favor?’”. La resposta és ben senzilla: “la meua vida és la interpretació”.

Es queda, això sí, amb el teatre, abans que el cinema, “que igualment m’encanta”, perquè l’escenari té una altra cosa, “proximitat, immediatesa, emoció, pel fet que estàs amb el públic i notes les reaccions, si estan emocionats, si riuen: la teua suor es mescla amb el d’ells”.

Confessa, no obstant, que el teatre és molt dur, “moltíssim més que el cinema”, perquè t’equivoques i has de seguir. “Va ser Pep Cortés, que en pau descanse, el que em va inculcar eixe amor per aquesta professió”.

El cinema i les sèries, per part seua, “em diverteixen”, sent unes sensacions molt diferents a les que proporciona el teatre. “Em permeten conéixer molta gent, perquè en una pel·lícula sempre treballen molts: fas amistats, unes et duren i altres no”.

LA SEUA ÚLTIMA ACTUACIÓ
‘L’àvia i el foraster’ ha sigut la meua última pel·lícula, ens anuncia l’actriu. “M’han oferit un paper en una producció a Barcelona i he dit no: m’he adonat de l’edat que tinc”, admet. Recordem, en eixe sentit, que Neus Agulló va patir un greu problema de salut fa uns catorze anys.

“El dia que em vaig trobar fatal anàvem a estrenar una obra de teatre”, rememora, però li va dir a la seua nora, Maribel Casany, “faig la funció i demà retorn a l’hospital”. Afortunadament no li va fer cas i hem pogut continuar gaudint de Neus, com ho farem molts anys més.

La pel·lícula, insisteix, és preciosa: tracta la relació entre una senyora major, Teresa, la costurera del poble, amb Samir, fruiter, d’origen pakistanés, qui li ha fet una proposta. A més, el director -Sergi Miralles, al costat de la seua esposa, Mila Luengo- “han escrit aquest paper en exclusiva per a mi, una cosa que és inigualable”.

Amb Miralles ja havia treballat prèviament, en concret a ‘La forastera’, sèrie d’À Punt. La història que relata ‘L’àvia i el foraster’ se centra en la xenofòbia que “tots tenim, malgrat que diguem que no, perquè a Espanya hi ha moltíssima, sobretot als pobles xicotets”.

Finalment, Neus mostra un amor infinit cap a Alcoi, on sempre ha viscut. “Com deia Ovidi, el nostre és un poble que és una vall, envoltat de muntanyes i encara que estiguem incomunicats, l’estime, que no me’l toquen”, conclou.