El més ric del cementiri

La diferència entre comprar al mercat i fer-ho al super està en que al mercat compres el que vols, i al super acabes comprant el que l’amo del super vol que compres. Especialment hábil en este menester és l’empresari valencià de cognom colorat, amo i senyor d’una cadena de supermercats el nom dels quals no vaig a revelar perquè no em dóna la gana fer-li publicitat. Este home, a l’igual que altres com ell que acaben fent grans fortunes, passen la vida tramant de quina manera poden fer més i més diners. I aconseguiran el seu objectiu: ser els més rics del cementiri.

Pobrets meus. Suprimeixen les marques de qualitat i les canvien per marques anomenades blanques, sabedors que hi ha molta gent que a l’hora del menjar igual té tres que trenta tres, i es fa d’or a base de vendre productes que a ell li resulten molt barats de cost i que pot vendre a baix preu, però d’una qualitat més que dubtosa, lògicament. Com serà la cosa, que fins i tot hi ha empleats d’estos supers que m’han confesat que ells tenen que anar a comprar a altres llocs.

Estos taurons de l’economia careixen del menor sentit del bon gust i el seu únic interès és el de fer caixa mostrant un despreci ofensiu per la seua clientela. Serà perquè ja sóc el que es diu una persona major, però encara em sorpren veure els carros de compra ataquinats de productes sospitosos, pollastre envasat d’aspecte esvaroset, mandonguilles plastificades que diuen que son de carn, pre-cuinats que haurien de portar a l’envoltori una calavera, i demés porcades semblants.

L’altre dia li vaig pegar un mos a una bresquilla de supermercat, que no sé què feia en casa, la veritat, perquè jo no la vaig comprar, i va ser una experiència horrible, i em pregunte com hi ha gent capaç no solament de menjar eixa classe de fruita, sinó, a més, dir que està bona.

Sóc molt d’anar al mercat perquè el meu iaio em portava de la maneta a comprar el peix cada divendres al mercat de Sant Roc, i continue fent-ho. Per això vaig saber què era una sèpia des de ben xicotet. Ara, demanes a un xiquet que pinte un fons marí amb peixos i si dibuixa calamars son calamars a la romana, perquè ja es veu a casa tallats i arrebossats. I fins i tot, groguets.

XIMO LLORENS. Periodista