El màrketing polític

Fa uns dies les imatges del socialista Miquel Iceta ballant al ritme de Queen en plena campanya ens van deixar a tots de pedra. L’única explicació que puc trobar per a aquest tipus de comportament és que o bé el polític es va deixar portar pels seus instints més primaris, o bé seguia els consell del seu assessor d’imatge. Sincerament em decanto per la segona opció, ja que avui dia el món de la política es troba més pròxim al màrqueting dels que ens agradaria. Allò que intenten els partits polítics no és altra cosa que vendre. Vendre què?, ens preguntem.
Doncs bàsicament fum, ja que els programes electorals solen ser un paradigma de promeses incompletes, i la ideologia es troba més que mai sotmesa al poder del capital.

Per aconseguir vots el polític de torn farà seves totes aquelles tàctiques necessàries que estiguen al seu abast, i moltes d’elles es troben relacionades amb la seva imatge pública. Resulta més que evident que molts dels caps de llista de les formacions polítiques estatals són escollits d’acord amb una estudiada estratègia, i no a la seva valia com a governants.

Amb la proximitat de les eleccions al Parlament de Catalunya ens trobem amb alguns exemples que il·lustren aquesta idea. El PP per tal d’iniciar un canvi de rumb confia el lideratge a Xavier García Albiol, un reconegut xenòfob que havia aconseguit convertir Badalona en un dels pocs reductes populars a Catalunya. A la llista de Junts pel Sí per altra banda, conscients de la controvèrsia que rodeja la figura d’Artur Mas, es decideix que aquell que encapçali la llista sigui Raül Romeva, com un intent d’apartar a Convergència del protagonisme a l’imminent procés sobiranista. I en aquesta realitat ens trobem al líder dels socialistes catalans, que presumiblement per intentar dotar a la tasca política d’un tarannà més despreocupat ens delecta amb un espectacle de dansa. 

És comprensible que amb la degeneració de la política als últims anys es vulgui dur a terme un canvi d’imatge, però en la meva opinió aquest no és el camí. Si bé és cert que als Estats Units un president pot ser sotmès a les exigències de guió d’un programa de televisió sense perdre la dignitat, a Espanya encara no s’ha aconseguit aquest efecte.

Si allò que els polítics volen és connectar amb la ciutadania, no ho aconseguiran fent el ridícul a la televisió, sinó amb una gestió compromesa socialment amb els seus votants.