El dia que el Collao va tirar a un entrenador

Del Collao sabíem moltes coses, de la seua mística, de la singularitat d’una construcció que ens retrotrau al futbol dels nostres pares i avis, però resulta nou, fins a paradoxal, que també tinga capacitat per a posar i llevar entrenadors. El primer encara no ho ha aconseguit, almenys en el seu últim intent amb el retorn de Vicente Parras, encara que si el segon amb la pressió que va exercir durant i al final del partit contra el Fuenlabrada, aconseguint que caiguera eixe mur que per a un sector de l’afició era Vicente Mir, qui d’una manera conscient o no, només ell sap la veritat, va presentar per sorpresa la seua dimissió en la roda de premsa posterior, després de parlar amb Josele González i traslladar la seua decisió a la plantilla.

“No m’han cessat, he sigut jo qui ha presentat la dimissió”, va dir res més entrar a la sala de premsa davant la incredulitat de tots els presents. “Quan no et volen en un lloc –va prosseguir– el millor és anar-te. En la vida cal ser feliç i tinc una edat que no estic per a aguantar insults constants. Puc entendre això del “Vicente vete ya!” però no que t’insulten d’eixa manera. Amb mi anava a ser quasi impossible que l’equip guanye en el *Collao. És el moment d’anar-me perquè aquesta plantilla està capacitada per a tirar avant aquesta situació”, va assegurar.

Reacció en calenta o no, la veritat és que Vicente Mir ni va ser benvingut ni tampoc va aconseguir llaurar-se l’estima en els catorze partits que va estar assegut en la banqueta blanc-i-blava, dels quals només va guanyar tres. Seguir hauria sigut allargar una agonia ja innecessària. Eixa última escena, amb ell dirigint-se a vestuaris, amb el cap cot i rebent tota classe d’improperis i insults dels prop d’un centenar d’aficionats que es van amuntegar en una cantonada de Gol B, va ser tan contundent com desagradable, quan es tractava d’un entrenador de l’Alcoià.

Més informació en el periòdic del dijous 17 d’abril