El deute de l’Alcoyano podria rondar el milió d’euros

Després de la tempestat, arriba la calma. O almenys aqueixa és la sensació que transmet aquests dies l’Alcoyano després de la tibant setmana passada que va tindre el seu punt culminant aquest dilluns amb la cessió davant notari per part de Juan Serrano de totes les accions que tenia sota el seu nom –127.000 euros per a ser més exactes– i la seua renúncia a la presidència, via comunicat de la SAD, en la qual anunciava el cessament “en les seues funcions institucionals”.
Una frase –com moltes de les quals apareixen en l’escrit de sis paràgrafs on s’anuncia la marxa de Juan Serrano després de dotze anys en el càrrec– que ha provocat perplexitat, a més de sorpresa i indignació a parts iguals tant en el club com en l’afició, quan ara mateix es necessita donar un missatge d’il·lusió e unió i l’única cosa que s’ha aconseguit és transmetre confusió i divisió.
Crea incredulitat quan en el comunicat es parla de “cessar en les seues funcions institucionals”, a més en el primer paràgraf del comunicat de la SAD, com generant una certa incertesa i deixant una porta oberta, com si hi haguera una certa connivència amb el Consell d’Administració de la SAD de cara al futur.
La resta de l’escrit tampoc aclareix massa l’exposat en aqueixa primera part del comunicat, amb altres cinc paràgrafs que situen a Juan Serrano en una posició mai vista fins ara en un mandatari blanc-i-blau, col·locant-li per damunt de tots els presidents de la història de l’Alcoyano.
Frases com “procedirem amb la cerca d’un nou substitut que puga estar a l’altura del fins hui president, don Joan Serrano, tasca que es presumeix no serà gens fàcil” o “manifestem el total suport en la seua gestió, tant econòmica com institucional i, de la qual, no hi ha hagut cap dubte durant el seu mandat”, per a acabar exposant que “finalment, desitjar-li a don Juan Serrano, al costat dels seus, tot tipus de sorts en la nova etapa de la seua vida, que donarà principi després del seu immillorable pas per la direcció del CD Alcoyano”.

Mà amiga
El comunicat finalitza amb un efusiu “de nou, senyor Serrano, Moltes gràcies!”. En cap moment apareixen noms ni signatures de membres del Consell d’Administració. No resulta estrany el contingut de l’escrit si es té en compte la persona encarregada de la redacció, la qual és la mateixa que al costat de Juan Serrano va participar en una operació que al club li va suposar una multa d’Hisenda amb sis xifres de càrrec i multiplicat per quatre que, anys després, les arques de l’Alcoyano encara no ha aconseguit digerir i cada mes que passa li costa a l’entitat pagar un rebut bancari de més de 4.000 euros.
També és la mateixa persona, que en destapar-se la caixa dels trons de la gestió de Juan Serrano, va preferir apartar-se del camí, agafar una drecera i cedir a la Fundació de l’Alcoyano els 127.000 euros en accions, que precisament no van eixir de la seua butxaca. Va ser el mateix que se li va demanar a Juan Serrano, la diferència és que el fins al dimecres president blanc-i-blau va voler aferrar-se coste el que coste al càrrec i sols quan es va veure acorralat i sense cap suport, va ser quan va decidir soltar la presidència, encara que com es desprén del comunicat, tractant de marcar territori i donant mostres fins a l’últim instant d’aqueix comportament erràtic que ha caracteritzat la seua gestió al capdavant del club dels últims temps.
Com un afeccionat més, Juan Serrano no va dubtar a agafar el seu vehicle particular, desplaçar-se fins a Torrellano el dijous, veure en solitari l’amistós en una cantonada del camp i marxar-se davant la perplexitat de la majoria de l’expedició blanc-i-blava.

Transformació en SAD
Per a molts afeccionats, Juan Serrano serà el president que va portar al DEportivo de tornada a Segona Divisió després de més de quatre dècades. Eren uns altres temps, res a veure amb el que va vindre després, sobretot arran de 2014 quan el club va deixar d’estar en mans dels seus socis i va passar a ser Societat Anònima Esportiva (SAD). Després de la jugada mestra de convertir-se en un dels accionistes majoritaris –el dilluns va haver de retornar íntegrament totes les accions amb el compromís que no isquera a la llum la forma com va reunir els diners–, va passar a manejar el club com si fóra una empresa seua, sense haver de donar comptes perquè els seus companys de Consell d’Administració confiaven cegament en la seua gestió.
El resultat: un club cada vegada més endeutat, fins al punt que ara mateix ningú sap amb certesa el deute real de l’Alcoyano, que fonts pròximes situen en una xifra superior al milió d’euros. Una quantitat irrisòria si tenim en compte el forat que hi havia en el club quan Juan Serrano va aterrar en la presidència fa dotze anys.
Llavors va arribar com a salvador, era un acabalat home de negocis, fet així mateix, que va agafar l’entitat a la vora de la desaparició. La diferència és que llavors l’Alcoià estava en mans dels seus socis, hi havia consciència de club, tant que institucions com a empreses li van obrir les portes a aquell empresari tèxtil amb una creixent cartera de negocis. El seu discurs va calar immediatament.

El club, una empresa
Ara el club és una empresa i depén de la butxaca dels seus accionistes. Amb l’adquisició per part d’un empresari d’Elx de les accions de Juan Serrano, aquesta persona pasa a ser l’accionista majoritari amb un percentatge aproximat del 40 per cent, li segueix la Fundació sobre la qual va recaure l’altra cessió que va haver-hi després de destapar-se la caixa de trons, estant un escaló per davall altres quatre empresaris locals.
El futur més immediat? Ara mateix hi ha una calma freda després de deu dies autènticament frenètics. Després d’anunciar-se als quatre vents la candidatura de Toni Justicia, es va fer el silenci al voltant d’aquesta possibilitat i ara mateix la línia successòria de Juan Serrano sembla un paper en blanc. Ningú parla, ningú diu res quan fa escassos dies tots tenien una opinió.

Col·laboradors directes
I quin és el paper en tota aquesta pel·lícula de dos personatges claus: Fernando Ovidio i Josele González? Mentre que el primer ha tornat al seu halo de misteri que sempre acompanya la seua presència en el club, el segon s’ha retirat a les trinxeres després de la seua frase lapidària de la setmana anterior, quan en ser preguntat pel relleu al capdavant de l’entitat va contestar que “és necessari un canvi”. Aquesta frase –i algunes més que va pronunciar– va remoure consciències i també butaques presidencials. Va ser l’espenta que necessitava Juan Serrano per a marxar-se.
En tot aquest procés, Josele González ha mantingut una posició bastant crítica. Tot el contrari que Fernando Ovidio que ha tractat de repartir cartes als dos bàndols. Molts afeccionats li assenyalen com el gran còmplice de Juan Serrano, consentint-li tots els seus capritxos i no parant-li els peus quan va ser necessari. Sempre va tindre clar que a Juan Serrano li agradava veure’s envoltat de gent que li riguera les seues gràcies. Això va derivar en un mandat cada vegada més presidencialista en la seua recta final, en el qual sobraven les veus crítiques i només es cap a envoltar de col·laboradors disposat a suportar els seus constants canvis d’humor.