El cost de l’habitatge té “frustrats” als joves

Fa anys que va quedar arrere la tònica en la qual una parella jove començava la seua trajectòria laboral, es casava i s’anava a viure a un pis en propietat.

L’actualitat diu tot el contrari, i l’edat mitjana d’emancipació a Espanya no para de pujar, estant per damunt de la mitjana europea.

L’últim informe d’Eurostat –l’Oficina Europea d’Estadística– sobre aquest assumpte, indica que aquesta mitjana a Espanya es va situar en 30,4 anys en 2023, una dècima per damunt a la de l’any anterior.

Espanya és el quart país europeu més tardà en emancipació, per darrere tan sols de Croàcia (31,8 anys), Eslovàquia (31,0) i Grècia (30,6).

El Consell de la Joventut a Espanya (CJE) destaca que les condicions d’accés a l’habitatge, tant en lloguer com compra, cada vegada són més difícils a causa del constant increment dels preus, sumat al salari: “el preu dels lloguers pujava 2,5 vegades més que els salaris de les persones joves” s’indica.

TESTIMONIATGES DE JOVES
Per a conéixer més de prop aquesta realitat, detallem el cas de diversos joves, amb diferents situacions però que, en tots dos casos, no poden fer front a adquirir un habitatge.

M.P. i n. b., són una parella alcoiana de 32 i 26 anys que porten quatre anys junts i el desig dels quals és poder independitzar-se i començar una convivència. Porten un temps buscant pisos tant en lloguer com compra: “el lloguer és pagar, fer una inversió, perquè després no siga teu”, assenyalen. No obstant això, qüestionen “qui a la nostra edat té estalvis per a ficar-se en una hipoteca. En el tema laboral cada vegada comencem més tard”.

I és que, no és un secret per a ningú que la circumstància més repetida ara és que, una vegada que es finalitzen els estudis –si són universitaris més tard encara–, se sol tardar diversos anys a trobar un treball estable, moment a partir del qual és factible començar a estalviar si es vol comprar un habitatge.

La jove parella comenta que perquè eixa situació es donara a una edat més primerenca has de “estar tota la vida sense gastar, i no és el més comuna”, fent al·lusió al canvi en les rutines i preferències dels més joves respecte a fa uns anys.

“Cal ser conscients dels diners que hi ha, i moltes vegades, els comptes no ixen”, afirmen i apunten que se senten “frustrats” en veure els preus actuals: “els lloguers estan a partir de 450 euros, que és el mínim. Hem vist també entre 550 i 600 euros per pisos d’entre 80 i 100 metres quadrats”. En el cas de compra: “el que hi ha decent és molt car, i el que és més econòmic has de fer una forta inversió a reformar-ho. A més, els interessos estan molt alts i necessiten tindre diners per a cobrir la resta de despeses”.

Així mateix, destaquen que, per exemple, en la zona Centre d’Alcoi, s’han topat amb lloguers que estan dirigits exclusivament a estudiants, i els preus dels quals poden rondar entre els 800 o 900 euros, ja que es divideix entre diverses persones.

Altres casos amb els quals han donat són pisos molt xicotets i amb condicions qüestionables per 550 euros, sense ascensor i sense plaça de garatge.

“No hi ha molta oferta, no hi ha moltes cases per a llogar que estiguen en condicions, les que són més assequibles requereixen d’una inversió econòmica”, apunten.

Aquest últim és el cas de Yaiza Recio, una jove de 32 anys que es va independitzar fa quatre. Va començar pagant 380 euros per un pis d’uns 90 metres de dues habitacions, un bany, una cuina i dos balcons, que encara que estava en bones condicions, estava per a moblar i donar d’alta els subministraments. En l’actualitat, el lloguer de 417 euros que paga representa més del 30% del seu sou: “en aquells dies els preus no estaven tan alts com ara, en aquests quatre anys han incrementat molt”.

“Les condicions dels pisos per a comprar també han empitjorat. Abans per 100.000 euros podies comprar un pis que estiguera per a entrar a viure, ara has de reformar diverses coses”, assenyala Yaiza Recio, que està interessada a comprar una casa, per al que s’ha interessat pels avals ICO, però es va trobar amb percentatges molt més alts que els d’un préstec “normal”. Els càlculs que li eixien, a 30 anys, eren inviables per a la seua economia, al que calia afegir-li tots els impostos i extres que s’han de pagar en la transacció de comprar un habitatge.