“El Alcoyano ha de ser dels alcoians i no marxar-se d’ací”

Cap dels tòpics que acompanyen al prototip de president d’un club de futbol s’ajusten al perfil de Toni Justicia, nou president del Alcoyano. Ni és soci de tota la vida, ni ha jugat al futbol, ni en la seua família hi ha tradició per seguir al Deportivo, ni és constructor, ni tampoc és un empresari d’èxit. Ha sigut el temps, les amistats que ha anat guanyant en els últims anys, els que han portat a aquest de Jaén de bressol, però alcoià de cor, que té 44 anys, està casat i té un fill de 13, fins a aconseguir una poltrona que fins no fa molt era un signe de distinció, perquè el Alcoyano juntament amb la Festa i la indústria tèxtil, eren tres dels majors orgulls d’aquesta ciutat. Aqueix concepte ha canviat, sobretot en els últims temps, on el Deportivo ha viscut d’esquena a la societat alcoiana, una concepció que el nou president pretén bandejar i canviar de pas la cara d’uns dels nostres símbols identitaris.

–Qui és Toni Justicia?
–Sóc un treballador normal que té una petita empresa relacionada amb les telecomunicacions que s’alça tots els dies amb la intenció de portar un sòl a casa. Vaig nàixer en Huelma, un xicotet poble de la província de Jaén, encara que em considere alcoià pels quatre costats perquè als 2 anys em vaig vindre per a Alcoi, i ací em vaig criar. M’agrada l’Alcoià, però no sóc el típic aficionat, només vaig jugar alguna cosa al futbol sala amb els amics, però no em considere un entés.

– Com arriba al Alcoyano?
–La meua relació amb el club es remunta a l’etapa de Segona Divisió. Per la meua empresa em demanen començar a col·laborar perquè estar en el futbol professional requereix una sèrie de requisits quant a connexions telefòniques que el club no disposava. A partir de llavors comence a conéixer gent i van passant els anys, fins que em proposen entrar a formar part de la Fundació com a secretari, però ni el meu fill jugava al futbol, ni jo entenc massa de futbol, encara que sí que és veritat que tinc un germà que estava com a entrenador de porters. Són Josele González i Héctor Rúa els qui parlen amb mi. Van ser dos anys en què es va treballar intensament, la Fundació venia de donar nombres negatius i s’aconsegueix revertir la situació per a presentar un balanç positiu, alguna cosa que feia temps que no s’aconseguia.

–Aqueix estar en segona fila, pateix un gir de 180 graus quan el seu nom comença a estar sobre la taula com a substitut de Juan Serrano, al qual espenten a dimitir, com ho vas viure?
–Vaig ser el primer sorprés quan vaig escoltar per primera vegada el meu nom. No és una cosa que estiguera buscant. En el meu projecte de vida no estava ser president del Alcoyano. Si algú em diu fa dos o tres mesos que jo anava a ser el triat, li dic que estava boig. Jo vinc d’un món diferent al del futbol. Ací dos i dos mai són quatre encara que dos més un més un poden acabar sent quatre.

–Si en el món del futbol és tot un neòfit, en canvi és una cara molt coneguda dins de la Festa, on ha ocupat i continua ocupant càrrecs rellevants, no sols a nivell de la Filà Andalusos sinó en la Associació
–Si per a mi el Alcoyano és un repte, el món de la Festa reconec que el seu moment va ser un objectiu. Des que vaig entrar en 2005 com a secretari del meu filà, vaig començar a entendre que la visió que es té de la Festa és completament diferent del fester del carrer. Llavors vaig tindre clar que volia ser primer Tro, però no per ego personal, sinó amb la intenció de treballar i aportar les meues idees. El maig passat s’acabava el meu mandat de quatre anys, que és una cosa en la qual vaig insistir quan vaig arribar a primer Tro. Sóc dels quals pensa que les persones no han de perpetuar-se en els càrrecs, es corre el perill que les idees s’acaben i llavors venen els problemes. Van considerar que com les festes es van suspendre, també es va ajornar fins a les següents que jo deixe de ser primer Tro. També sóc el president en les reunions de Primers Trons en la Associació. És un càrrec més testimonial que una altra cosa.

–I què fa un primer Tro de president del Alcoyano?
–De moment aplicar tota la meua experiència en el món de la Festa al meu nou càrrec. Igual que un primer Tro ha de comptar amb la seua Junta Directiva per a prendre decisions, en el Alcoyano ha de passar el mateix. En el poc temps que porte en el club s’ha reunit més vegades el Consell d’Administració que en sis anys. No es presentava cap balanç ni es feien pressupostos. Necessitem fer la fotografia actual del club, segurament el que eixirà no agradarà molt, però cal fer-la. A l’aficionat cal dir-li la veritat, ser transparents, la qual cosa no podem és ocultar les coses.

–Va haver-hi molts dubtes en tot el procés que culmina amb acceptar el càrrec?
–Moltes no, moltíssimes per la situació econòmica de l’entitat i la informació que t’anava arribant. Cada calaix que obries, era una nova sorpresa. Si alguna cosa no m’ha preocupat en aquesta vida, és treballar, Em considere un treballador nat i amb aqueixa idea he acceptat el càrrec. El primer que vaig fer va ser marcar-me un full de ruta, seguir un camí. Ara bé, no vull fer-ho sol i que només valguen les meues decisions. Per a mi ha sigut molt important saber que darrere tinc el suport de la SAD i de persones que estan disposades al fet que tot vaja bé. El Alcoyano no està mort com alguns creuen, simplement porta un temps adormit i cal despertar-lo. És un club amb unes possibilitats enormes.

–Quins punts apareixen en roig en aqueix full de ruta?
–Sobretot m’agradaria retornar el club a l’afició, que torne aqueixa il·lusió per al Alcoyano i que la ciutat se senta orgullosa del seu equip de futbol. Hi ha molta gent que li agrada el futbol i el Alcoyano i que ha deixat de ser soci per coses que per a molts són insignificants, però que per a ells tenen molta importància. Hi ha algunes idees sobre la taula, es buscaran fórmules, encara que tampoc la situació ajuda. El Alcoyano ha de ser cosa de molta gent, no sols d’uns pocs. Tinc clar que no és una qüestió d’uns quants dies, això va per a llarg, caldrà tocar moltes portes i de persistir.

–La delicada situació econòmica de la tresoreria del club convida a pensar que el Alcoyano pot acabar marxant-se de la ciutat?
–Una de les raons per les quals he acceptat la presidència és perquè tinc aqueix punt romàntic de creure que el Alcoyano ha de ser dels alcoians i d’ací no ha de moure’s. És cert que hi han hagut moviments, s’han produït contactes, però tot això ha quedat en el calaix. La situació econòmica del club és delicada, complicada en el dia a dia. Estem pendents de convocar una Junta Extraordinària d’Accionistes per a obrir la nova etapa. Necessitem posar-nos al dia en la part mercantil. En aquests anys hi han hagut dues ampliacions de capital i la situació requereix posar ordre en l’entitat per a poder fer una foto real i saber en quin punt estem. Després donarem totes les explicacions públiques que faça falta, no hi ha res a ocultar.

–En tot aquest procés de canvi quin és el paper de Miguel Hita?
–Una part molt important. Encara que ell siga un dels principals accionistes, he d’aclarir que la majoria de l’accionariat continua sent del Alcoyano. Porte poc temps en el club i estic coneixent-lo. Potser s’ha traslladat d’ell una imatge que no es correspon a la realitat. Tampoc vull dir amb això que siga el gran salvador. Quan el club ha necessitat d’ell, sempre ha sigut ací i cal valorar-lo. No li veig com una persona que tenint un paquet important d’accions tinga la intenció de fer el que li done la gana. És més, en les reunions que he assistit estant ell, sempre s’ha brindat a fer el que la majoria volia. És una persona de futbol, algú amb una visió diferent de la meua, més apassionada, que s’estranya com molts que el Alcoyano siga més valorat fora del Alcoyano que en la nostra pròpia ciutat. Ell és de fora i no ho entén. Li agradaria que hi haguera una altra percepció del club entre nosaltres. Tampoc he vist en ell aqueixa visió de voler aspirar a ser el propietari del club i guanyar diners. Li veig més com una persona disposada a ajudar.

–Si econòmicament el club ha de carregar amb un deute superior al milió d’euros, la pandèmia ha arribat per a posar les coses encara més difícils
– La sensació de buit que vaig tindre l’altre dia en eixir cap a la llotja en l’eliminatòria contra l’Osca, que va ser el partit de la meua estrena com a president, serà una cosa que no oblidaré mai. Caminar amb el president de l’Osca i veure les graderies sense públic va ser descoratjador. Tens idees, vols fer coses, però no pots preparar ni tan sols un desplaçament perquè la teua afició puga acompanyar a l’equip en el derbi de demà contra l’Hèrcules.