Dones treballadores
8 de març de 1857. Una vaga de dones a Textilera Cotton, una empresa de Nova York, acaba amb una violenta repressió per part de l’autoritat que deixa cent vint víctimes mortals entre aquestes. Algunes pels trets disparats per la policia, altres per les cremades provocades a l’incendi que s’originava a la pròpia fàbrica. Sembla que aquesta salvatjada està a l’origen del que des de 1909 es converteix en la celebració del Dia de la Dona Treballadora. Altres versions daten l’inici d’aquest moviment a una vaga de dones al mateix dia però del 1917, a Moscou en plena Revolució Russa que, quatre dies després, faria dimitir al tsar. Aquesta alternativa no quadraria, òbviament, en la primigènia manifestació que abans comentàvem però potser ambdós esdeveniments marcaren d’una manera o altra l’origen de la celebració. En qualsevol cas, reflecteixen un origen vinculat a la reivindicació laboral femenina a partir de condicions de feina dolentes que les allunyaven de les, tampoc massa bones, dels homes.
Des del passat dijous estan portant-se a efecte a la nostra ciutat, actes al voltant d’aquest assumpte i que tindran, demà mateix, la celebració gran de la efemèride. I malgrat que des dels primers anys del segle passat fins ara, s’ha avançat molt, encara queda massa distància per salvar fins aplegar a una paritat que, a molts països i en distinta mesura, està ben lluny d’abastar-se.
Tradicionalment vinculada la celebració a l’esquerra, certa dreta, interessada, radical i en ascens a nivell mundial, la tacarà de partidista i intentarà torpedinar-la donant arguments d’allò mes peregrí. Tampoc és que certa esquerra, també radical, faça massa per integrar a tothom, especialment perquè considera que els “altres” son els darrers responsables de tot el que succeeix de dolent al voltant d’aquesta circumstància. Així, una celebració que hauria d’aprofitar per conjuminar esforços i avançar cap a un futur on les diferències laborals i socials entre sexes s’esvaïren, uns i altres la converteixen en arma llancívola per a recercar el benefici propi. La condició humana com la descrivia en el seu pessimisme congènit Simenon.
Lamentablement no ocorre sols en aquesta qüestió. Darrere de qualsevol manifestació lloable al voltant de recolzar temes importants, apareix la política, els interessos partidistes o la furiosa economia per acaba embrutant-ho tot i portant als que no ens mouen gens ni mica aquestes qüestions, a mostrar-se escèptics davant qualsevol proposta solidaria que, d’altra manera, ens faria ser més participatius. No es donen compte -o es donen compte i assumeixen els possibles danys col·laterals en perduda de efectius-, que polititzant-ho tot, a molts ens fa fàstic i acaben per allunyar-nos de temes que ens resulten interessants i que d’altra manera ens durien participar plenament.