Dones silenciades

Hi ha una generació de dones, la generació de ma mare, que s’ha criat amb un masclisme silenciós que les ha invisibilitzades. En la generació anterior el masclisme era evident i ben vist. Mai oblidaré el comentari que feia la meua iaia Reme sobre una conversa d’amigues: Ai Mariu, quina sort tens tu que el teu home no et pega. Tremenda frase que evidenciava la impunitat dels marits i la submissió i acceptació de les dones d’aquella època.

El feminisme no ha nascut ara, ara s’ha fet massiu, i, tot i que continua havent (molt de) masclisme, ara no fa de bon dir presumir de masclisme des d’un púlpit. El feminisme va despegar en la generació de ma mare, on les dones van poder ja obrir-se un compte bancari, anar de viatge soles o enregistrar propietats en una notaria. Abans d’això, havien hagut personalismes rellevants (les sufragistes per posar un exemple). Però va despegar en eixa generació silenciat i invisibilitzat. Ma mare era una dona treballadora, com tantes altres en la comarca que, des de generacions precedents, omplien fàbriques i indústries; recordem però, que en altres llocs, la dona s’ha incorporat a la feina remunerada molt recentment. El cas és que hòmens comprensius i bones persones (com mon pare, Rafel Climent) van considerar que era injust que ma mare, que ja treballava fora de casa, haguera també de netejar la llar. Per això jo sempre he conegut una dona de fer feines (Angelita, ets la millor! i aprofite per demanar-te perdó perquè, sent xiqueta, tardava massa dies en alçar la roba que tu plegaves tan bé). Però com a ma mare li agradava cuinar, de fet era una gran cuinera (a dia de hui, encara ho és), mon pare considerava que el regal d’aniversari més adequat per a ella era una bona paella antiadherent. De fet ell mai va aprendre (ni despertar el més mínim interès) a fregir-se un ou ni a elegir la roba que s’havia de posar al santdemà, eixa feina la delegava en ma mare, en qui si no?

Però… la invisibilització continua, si més no en gent d’aqueixa generació. El professorat ensenyem ara els triomfs de dones prominents de ciència per exemple, però no parlem de les grans brillantors de dones…, diguem-ne…, més domèstiques. Els mèrits de ma mare no eren ser dona treballadora remunerada i després cuinar a casa, ni tampoc considerar ofensiu que li regalarem una flamant paella. Ma mare va ser una persona amb nombrosos èxits a nivell professional que mai no se li han reconegut de manera adequada. Ma mare va lluitar i va aconseguir que les infermeres portaren pantalons (perquè amb aquella còfia absurda i la falda no resultaves operativa en una emergència), ma mare exhausta de fer parts pel carrer va lluitar infatigable per aconseguir la maternitat en la residència d’Alcoi (una de les primeres), ma mare amb altres (Conxa, Emi, Mila…) van aconseguir que s’implantara la línia en valencià en l’escola de Batoi (cosa de la què no ens vam poder beneficiar les seues filles, però sí d’altres). I en el departament de Promoció de la Salut ma mare, infatigable, perdia la veu cada vesprada en totes les escoles d’Alcoi fent xerrades on ensenyava alimentació correcta amb uns llibrets farcits de dibuixets didàctics. Mai els seus caps la van felicitar per la tasca feta. Recentment trobava ma mare, de casualitat, un paper de New York, era de Valentí Fuster, l’eminent cardiòleg que des de l’hospital Mont Sinaí (un dels més prestigiosos del món) li signava una carta de felicitació per la gran tasca feta per ella. Vaig voler que el seu nét la llegira i se’n va sentir devanit de com d’important havia sigut la seua iaia infermera. Que fou treballadora incansable, perquè ma mare es va jubilar voluntàriament en la setena dècada perquè la feina era la seua vida. Però no menys important fou la seua lluita nacionalista en uns temps franquistes on això et podia suposar perdre el coll. Li conta ma mare a Ares, el seu nét, que Franco la va tancar en la presó per parlar valencià i allí va sentir tossir a mon pare i va pensar, serà l’últim que sentiré.

A dia de hui, ma mare, amb 85 anys, té una vida autònoma i continua preparant-me l’avio de menjar per a la setmana, que jo, que tinc la mateixa ànsia de cuinar bé com ho fa ella, agraisc profundament perquè jo no em sent tan tot terreny com ella, capaç de fer les feines remunerades de torn, fer activisme, tindre temps d’oci i cultura, tindre cura de família…, i, cuinar (netejar diguem que m’ho prenc amb més calma). I per això és tan generós poder tindre un plat de calent, de cullera, cada dinar… que m’ha elaborat ella. El meu més sincer reconeixement públic a la persona que em va donar la vida, ma mare, Pepa Montllor. Prou de silenci per a aquelles dones que han tingut feina exitosa fora i cura de iaios, fills i néts dins. Les generacions següents ja som d’una altra pasta.