Disputar un Mundial amb la Selecció Espanyola cobrant només dietes

Segurament si a Lara Selva li haguera mogut els diners per a fer esport ara mateix seria a la seua casa còmodament asseguda en el sofà mirant una sèrie per televisió. Però aquesta alcoiana s’alça cada dia i planifica la seua jornada en funció de traure temps extra per a practicar esport. “La meua vida no s’entendria sense fer esport. Forma part de mi i del meu estil de vida”, explica sense complexos, als seus 37 anys i tenint clar que encara no li ha posat data de caducitat a la seua passió. “Amb algunes amb les quals em canvie en el vestuari podrien ser perfectament les meues filles. M’ho han dit més d’una vegada, fins quan? Sempre dic el mateix, mentre el cos aguante, continuaré fent esport. És la meua passió”, confessa. Fa tres estius, al començament de setembre de 2017, se’n pujava al tercer escaló del podi amb la Selecció Espanyola en els Jocs Mundials d’esports sobre patins que es van celebrar a la Xina. Mai va cobrar res. “Quan vaig amb la Selecció només ens paguen dietes o quilometratge. Almenys no ens fan pagar. Encara que vam ser les xiques els qui introduïm el *roller *derby a Espanya, ens tracten igual que als xics. Ací no tenim cap queixa. És un esport nou i el normal és que no et paguen”, resol l’alcoiana.

Però Lara Selva compagina la pràctica del roller derby amb jugar al futbol, la seua passió des de ben xicoteta. És la banderera de l’Alcoià Femení, del qual va ser la passada temporada la seua màxima golejador i pilar de l’ascens a Primera Regional, el segon escaló del futbol femení en la Comunitat. “En futbol les xiques estem a anys llum dels xics. Ací lluitem perquè jugar no ens coste diners de la butxaca jugar. Record quan era xicoteta que no podia jugar, només entrenar perquè no hi havia equips”. La seua brillant temporada del passat curs va cridar l’atenció de clubs de superior categoria que li van proposar fitxar. Va fer una prova, però més per orgull personal que per voler canviar d’aires. “Volia veure’m al costat de jugadores d’altres categories i vaig eixir molt contenta. Potser amb una altra edat m’ho hauria plantejat, però ací tinc la meua vida. Entrenar de nit, volta des d’Alacant, desplaçaments… També el projecte de l’Alcoià és bonic, amb jugadores molt jovenetes. M’alegre que el que sembrem les que comencem a jugar abans ara ho recullen les noves generacions. S’està avançant bastant, però queda molta faena per fer. L’esport femení va guanyant reconeixement, encara a poc a poc, però les diferències continuen sent abismals respecte al masculí”.